Piles de premis

Acaba de sortir La vida sense la Sara Amat, novel·la amb la que Pep Puig va guanyar el darrer Sant Jordi. En Puig no és novell, però no es prodiga a ràdios, teles i saraus varis, motiu pel qual a la seva obra li costarà més obtenir el beneplàcit del públic. I no serà per que no tingui qualitat, ni per falta d'esforç editorial. Aquí l'auditori atorga representativitat cultural a l'histrionisme públic i oblida la resta. Que La resistència íntima de Josep Maria Esquirol ens deslliuri de tant corifeu mediàtic que ens adoba el camí de la salvació.

La distància entre el públic i l'obra, porta a pensar inevitablement que hi ha massa premis a la literatura catalana pel gruix que te. Consulteu la base de dades de la Institució de les Lletres Catalanes i ho veureu. Amb això no pretenc negar el dret de ningú de convocar un premi i de dotar-lo amb una bona bossa; ara be, que no esperin després trobar un ressò popular d'acord amb els diners que hi han posat. El públic no dona per més i, atordit pel vacu soroll mediàtic, s'acaba quedant amb el més llampant i el confon amb el més pròxim, el més seu, el millor. Llavors, de què serveixen tants diners en premis, tret de la lloable ajuda a un autor a menjar o pagar la hipoteca?

Una altra qüestió és qui guanya un premi. S'entén que, qui inverteix una quantitat en un guardó, no li doni al primer que passa. Les editorials són negocis de vendre llibres. Però la repetició fatigosa de noms i l'aparició d'autors 'inventats', o trets d'un altre context, no fa res ni per la literatura ni pel públic, tret d'envanir-lo en la cofoia satisfacció de la seva tria, convertida així en tautologia. Una mica més d'esforç i imaginació editorial no aniria malament. O menys premis.