El festival Tiana negra ha homenatjat el col·lectiu Ofèlia Dracs. Hi eren en Quim Carbó, el Pep Albanell, la Margarida Aritzeta, l'Isidre Grau, l'Antoni Serra i en Joan Rendé, una bona representació del grup que, als vuitanta, va crear una versió moderna i de qualitat de la literatura de gèneres en català, una de les contribucions més audaces i reeixides per la innovació de les nostres lletres. A qualsevol literatura aquests autors serien els mestres: aclamats, respectats i els més llegits. Però com que són catalans pateixen l'esportiu menyspreu de qui no llegeix en català tot i conèixer-lo (però si en castellà), de l'autoodi habitual de tants lectors catalans pels quals un autor de fa trenta i tants anys és un atrotinat que no fa modern, i de la poca traça de les editorials, que aposten per modes, conjuntures i terra cremada en lloc de fer política d'autor i donar projecció a les seves obres.
Sebastià Benassar, comissari del primer festival de novel·la negra en català, i l'assagista i professor de la universitat de Salamanca, Àlex Martín, van contribuir a donar llum als 'ofelius', encara que només fos per una nit, memorable, això si.
Tot i que sembli que vivim en normalitat i que coses com aquesta només tenen recorregut sentimental, qualsevol mínim observador del panorama literari sap perfectament que tot és una fal·làcia. Pocs lectors d'avui recorden què va escriure Ofèlia Dracs, com pocs llegeixen Pedrolo i menys Jaume Fuster, per dir-ne alguns. Ens hi podem resignar i així reconèixer implícitament que tenim una literatura fungible i de poc calat, o revoltar com es va fer a Tiana. Llàstima que a BCNegra, amb la projecció i el prestigi que te, aquestes coses li importen ben poc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada