De petits escrivíem missatges secrets amb tinta invisible. La fèiem amb suc de llimona, i amb escalfor es llegia. Era tinta inesborrable, com els somnis d'infants. Hi ha grans que encara tenen anhels indelebles, com el taller de gravat Tinta Invisible.
Per això havia evitat sempre entrar al taller. Hi passava per davant a hores rares, enganxava el nas al vidre i mirava els Guinovarts, i Ràfols que hi penjaven. Sabia que, el dia que entrés a Tinta Invisible, els somnis apareixerien de nou; per què la tinta de llimona amb que els havia escrit de nen és indeleble. I al final va passar. Eren els autors del gravat de la Roser Capdevila; ja no me'n vaig poder estar. Ara hi ha un Ràfols Casamada al costat.
L'any 1997 en Martí Guinovart i en Ricard Ibernon eren dos joves sortits de l'escola d'arts i oficis de l'època, plens d'anhels i d'una agosarada disposició per dur-los a terme. No eren mesells. Havien fet coses interessants en plena crisi post olímpica i sabien el que volien: defensar el gravat fent feina de taller i l'altra editar. "Treballem simultàniament en dues vessants, com a taller de gravat per a artista o com editorial", diu en Ricard, "busquen proximitat d'autor i ofici d'editor". Fent de gravadors de Guinovart se'ls va valorar, després van arribar Carlos Pazos, Perejaume, Antoni Llena, Alfons Borell, Frederic Amat o Ràfols Casamada. "No som editors tradicionals. Som conscients que democratitzen l'art", assegura.
Dit així sembla banal, però no ho és gens. Quan l'art trenca els esquemes elitistes i irromp en la classe mitjana, el discurs artístic s'eixampla. A mida que l'auditori es diversifica el creador és més lliure. "Un dels grans reptes és resoldre l'obra d'un artista amb la forma exacta que vol. Exemple: vam incorporar pols de carbó a una obra de Joan Fontcuberta per reproduir fidelment l'aire industrial que l'autor desitjava", diu Ibernon. En temps de la cultura seriada, l'art gestiona nous recursos, només cal executar-los amb ofici.
"Vam començar amb una ma al davant i una altra al darrera", assegura en Guinovart, "ara, estàvem segurs que tiraríem endavant. Sempre ho hem vist clar". El local del carrer Lleó 6, prop del MACBA, havia estat un forn, una de les típiques botigues del barri que tenien un petit habitatge en un altell. L'any 97 el forn es va convertir en Tinta Invisible. Primer amb mitjans senzills. "Al principi tot havia de ser gravat de 28 per 38, ara el 80% del que fem és gravat digital", diu la Sesé Rubio, que es va incorporar com a becària de la Llotja "i m'hi vaig quedar. Mai no he fet cap currículum." És qui tracta amb el públic i els explica el senzill i eficaç mètode de Tinta Invisible: subscripció. Pagues un tant al mes i t'emportes una obra d'artista o una de les carpetes que editen. I quan tens saldo positiu, tornes a triar. Confiança mútua i aposta pel projecte abans del crowdfunding. I pocs subscriptors s'han donat de baixa en el camí cap a la majoria d'edat. L'octubre passat van celebrar els 18 anys amb tots ells.
Els subscriptors són un element essencial per avançar en la feina editorial. Els han permès tirar endavant projectes com 'Nosaltres els agermanats', de Perejaume amb Enric Casasses i Pascal Comelade; 'Déu, ciència i llibertat', de Vicenç Altaió amb Joan Fontcuberta; 'A la intempèrie', impulsat per Manel Guerrero amb Ignasi Aballí, Alfredo Jaar, Perejaume, Jaume Plensa i Eulàlia Valldosera, 'Gol', fotografies de la mussa del progressisme, Christa Leem fetes per Josep Gol i l'actual projecte en curs: 'La singularitat és subversiva', una carpeta-marc que es durà a terme en tres anys i que es podrà veure ja properament a Arco.
I ara han posat en marxa 'L'estació', publicació de reflexió crítica cultural impulsada per Marina Garcés, Manel Guerrero i Frederic Amat i amb connexió internacional. La tinta invisible ja ho te: no s'esborra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada