Jornada d’autoestima nacional o festa simplement comercial, la diada de Sant Jordi ha passat de ser una fita de reivindicació cultural i lingüística, a ser una celebració que es mou per impulsos econòmics. Si oblidem els extrems i intentem fer un compendi d’ambdues actituds, veurem com la resultant és un sant que, amb el temps i la normalitat, s’ha incorporat a l’imaginari festiu adaptant-se al to general del país, és a dir, baix tirant a mediocre i conformat, tampoc no ens enganyem ara.
Cada poble te el que vol, incloses les seves festes. Si la Catalunya que dissenyen els poders polítics i econòmics, les institucions i el marc legal que ens hem donat, i que avalen la majoria de ciutadans, és un país amb una actitud nacional, cultural i lingüística al mateix nivell que la de la majoria de països i cultures de l’Europa occidental, llavors no hi ha cap motiu ni raó per queixar-se amargament respecte el que era i en el que s’ha tornat la diada del sant patró.
La transformació de Sant Jordi en una simple festa de compres com el sant Valentí o Halloween que ens han caigut al damunt en pocs anys a través dels centres comercials no és cap perversió, ni res; és el que la majoria de ciutadans desitjaven, o ho han anat volent conforme avançava el procés de descomposició de l’antiga diada. A la classe política, amés, aquest capteniment progressiu de l’esperit de la festa els va d’allò més bé, car així aprofiten per reeixir per damunt del deixondiment general amb grans manifestacions fàtues i folclòriques de catalanitat sobrevinguda en un sol jorn primaveral. A l’endemà desen les belles expressions de patriotisme sentimental i truquen a Madrid dient-los que no pateixin que aquí no passa res.
Els escriptors catalans simplement han desaparegut de la que un dia fou la seva festa major, i a al món editorial en general no li preocupa gens ni mica. No fan prou negoci. Són més rendibles comercialment els escriptors castellans i algunes hipotètiques personalitats públiques que, ni saben ni volen escriure, ni tenen res a dir, però que el seu sol rostre fa vendre, la paraula màgica i clau de la diada. I els escriptors catalans fan de claca per animar la festa.
Aquest article no pretén donar una visió catastrofista de Sant Jordi, és el que hi ha i el que la gent vol,per això tothom surt al carrer i es grata la butxaca. Anar a contracorrent no te sentit, s’hi participa o no, però voler donar a la festa un sentit que ja no te és no saber el món on es viu, o no voler-ho saber que és pitjor. Fins i tot els actes més reivindicatius que es fan durant la jornada (que n’hi ha i de molt lloables) han quedat integrats dins el marasme general. Sense ells la diada tampoc no seria complerta. L’opinió pública ha fet d’ells una tradició més, com els programes de ràdio i televisió en directe des del carrer, l’esmorzar de Palau, els suplements dels diaris o el pastís de Sant Jordi que promou el gremi.
Prenem-nos les coses tal com són si no volem fer el ridícul. Avui en dia, jugar a la contra d’una diada estereotipada pel consum de regals més o menys pintorescos (llibres i roses ho són) és negar-se a reconèixer la realitat de Catalunya com a país i com a cultura. Ni som cultes nobles i rics per dedicar una festa al llibre ni la barbàrie s’ha apoderat dels catalans per comprar llibres mediàtics, som com la majoria del món, i sant Jordi no fa millorar el promig.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada