Si un any després d’aprovada la llei de la Dependència només una quarta part dels que tenen el vist-i-plau per cobrar-la la cobren, si la Generalitat s'ha hagut de comprometre a pagar als dependents una prestació mínima del 25% de l'import que els correspondria com a mesura d’urgència, si les associacions de discapacitats protesten pel que consideren és un endarreriment injustificat en l’aplicació de la llei, i si la mateixa Consellera D’Acció Social ha d’anar al Parlament a presentar excuses per què en un any no s’ha fet pràcticament res, llavors és que la llei de Dependència i el conjunt de normes i decrets per al seu desplegament no funciona, no serveix.
No estem parlant de l’aplicació a la vida moderna d’un text legislatiu del segle XIX, que n’hi ha, estem parlant d’una llei nova de trinca que va ser votada pels diputats del tripartit a Madrid, tot i que se sabia que envaïa competències de la Generalitat, amb l’excusa de què així es garantiria una millor atenció a les persones discapacitades.
I ara, un any després, què hi ha de tot allò? Només un bunyol.
Dit a El Món a RAC 1 el 22.05.08
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada