POLÍTIQUES DE LLARG RECORREGUT

Al Departament de Cultura van dir que després del temps dels discursos arribaria el de les polítiques i, agradarà o no, però estan complint. Els museus, les biblioteques, la música, el cinema i el circ tenen nous plans i vies de finançament actualitzades sota el signe de la visibilitat política i la transparència financera. Ara li toca el torn a un pla de gran volada, el ‘llegat d’en Tresserras’ diuen al Palau Marc. Es el Pla d’equipaments Culturals de Catalunya (PECCAT), una ambiciosa projecció de les necessitats infraestructurals a tot el territori, amb totxos, números i diners a taula.
A la Catalunya actual la construcció d’equipaments culturals ha estat erràtica i clientelista. En Joaquim Ferrer va fer el que va poder amb els quatre xavos que tenia, però de teoria en va posar molta. La necessitat de desplegar la cultura pel país era la seva cançó preferida, però al consell executiu li van fer poc cas, excitats com estaven amb el retorn de Flotats i el mausoleu del TNC. En Joan Guitart, venia precedit d’una gran fama de constructor d’escoles durant els anys a ensenyament, però llavors en Pujol va decidir que la cultura no donava ni un vot i que, qui volgués anar al teatre, que agafés un bus conduït pel regidor de cultura, i baixés al TNC, que amb el dineral que havia costat s’havia d’omplir com fos.
I durant anys i panys, el tema de fer equipaments arreu del país gairebé va ser abandonat per la Generalitat (la reducció del dèficit per convergir amb Europa va ser una bona excusa). Es va fer alguna biblioteca, i encara sort de la Diputació, que va restaurar i fer equipaments a molts pobles (si eren dels seus, millor).
La situació era tan greu que la consellera Mieras va dissenyar un pla de xoc a corre cuita abans no s’enrunessin un munt de teatres i mig país es quedés sense els Pastorets.
Ara el conseller Tresserras posarà a consideració del Consell de Govern un pla d’equipaments per a portar a terme entre el 1009 i el 1029, poca broma; per això dèiem que és el seu llegat.
El pla te dues línies, dissenyar un mapa d’equipaments com si fos ell Monopoli i dimensionar-los, Per què? Perquè cada alcalde sàpiga el que li pertoca i de quina mesura. I si a una vila li escau una sala polivalent amb capacitat per a tres-centes persones, així serà el que finançarà la Generalitat, per molt amic o del partit que sigui l’ajuntament al•ludit. Transparència i rigor per damunt de tot, obsessió marca Tresserras. I fins i tot es vol consensuar el mapa amb les Diputacions, Federació i Associació de Municipis i pactar-lo amb tots els departaments del govern per evitar dobles subvencions i altres trifurques a les que, necessitat obliga i aguditza l’enginy, els regidors i alcaldes del país, s’han acostumat.
I perquè els teatres no acabin buits, i de passada perquè els que van pregonant que el Departament es quedarà sense feina un cop funcioni el Consell de les Arts, ja s’ha pensat en posar en marxa una Agència Catalana de Difusió Artística que treballaria en col•laboració amb el món local per dissenyar programacions, gires i festivals. No es descarta que l’Entitat Autònoma de Difusió Cultural (que es convertirà en Consell) hereti aquesta funció, és adir, que torni als orígens. S’enyoraven polítiques de llarg recorregut en matèria cultural. Ara que li permetin fer, és clar, perquè això de que no es pugui donar cap premi als amics no tothom ho encaixa.

Publicat a El Mundo de Catalunya