“Algú m’ha dit que el temps que llisca és un porc / I que de les nostres tristeses se’n fa un abric.”, diu una cançó de Carla Bruni, presagiant el que li venia al damunt. I és que si algú escenifica millor el darrer any de la vida pública francesa, no és pas el seu marit, el president, Sarko pels enemics, sinó ella mateixa, un hoste de la república convertida en princesa.
Però els francesos, republicans i laics de mena, són així; volen un president rei exuberant i poderós, i això és el que els oferia Sarkosy durant la campanya. El resultat és mediocre tirant a trist: molt glamour (és clar que al costat de Chirac qualsevol) i cap resultat. I ara pensen que potser la van espifiar, perquè s’adonen que a la vella república fa temps que se li ha aturat el rellotge en tot: creixement econòmic negatiu, integració de la immigració nefasta (recordeu les banlieus) i un mercat laboral rígid com un mort, estan portant a la grandeur a la ruïna.
I és que França, en el fons, és un país conservador, així ho van entendre Pompidou i MItterrand, Sarko, tema de portada preferit de revistes com Les Inrokuptibles, s’ha pensat que vivia un país modern, s’ha casat amb la reina fashion i ningú no ha entès res. Ni un any després.
Dit a El Món a RAC 1 el 06.05.08
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada