Onze
museus de Barcelona i el Dalí de Figueres concentren el 70% de les visites a
museus que han fet enguany els 19 milions de viatgers vinguts a Catalunya. Però
els percentatges enlluernen: un dels grans èxits de l'any, l'exposició d'Andy
Warhol a CaixaForum, ha rebut 228.000 visites. El Picasso continua essent líder
amb 1.046.000 (+8%), i el MNAC rep uns discrets 869.000 visitants (+6%). Abans
que els museus d'art, el públic prefereix la Sagrada Família o els indrets del
Modernisme.
Xifres
canten: Barcelona no te un model de museu d'art capaç d'atreure per si sol els
visitants. El Picasso compleix com a pol d'atracció de 'marca', com passa a la
resta de ciutats que en tenen. La Miró no dona aquest perfil (enguany ha perdut
el 10% de visitants), i potser si que hi calen canvis, tal i com diu Rosa María
Malet en deixar-ne la direcció. El MACBA, s'excusa en la vaga de treballadors
de Ciuta'rt, ha perdut el 20%. Sense un bon vaixell insígnia és difícil
dissenyar una política coherent d'exposicions d'art capaç de navegar entre un
quasi erm, i l'aposta pels museus-franquícia de ciutats com Málaga (Pompidou,
Thyssen, Art Rus...), que també reben elevades xifres de turistes.
Barcelona
ofereix al món un catàleg cultural que avui es fonamenta en el patrimoni i en
els festivals de música; un mostrari tan fascinant com enganyós, i què tard o
d'hora (i les crisis de tota mena són un puntal), mostrarà la debilitat d'un
model poc institucionalitzat i massa deixat a la precarietat (quan no a la
picabaralla entre administracions).
El
MNAC te en el romànic el seu punt fort; allò amb el que es pot postular al món.
Però l'interès internacional per l'art medieval ha davallat. El que el públic
vol veure avui és art modern, i grans exposicions itinerants com la de Kandisky
el 2016 o la de Hopper el 2012, ho testimonien. L'atractiu del món antic només
es manté de forma lateral quan és part de fenòmens com Game of thrones. Per
contra, l'interès per la modernitat accentua l'èxit de mostres amb discursos
tan evanescents com David Bowie is (Museu del Disseny).
Els
darrers directors del MNAC han entès aquesta situació, i han intentat
pal·liar-la amb un recorregut per l'art modern, posant al català en el centre
del relat, ben pensat. Però el MNAC no és el Louvre, la política i la societat
catalanes mai no han tingut una vocació col·lectiva de col·leccionisme i el
museu no te una icona capaç de projectar una imatge de marca. Ni tant sols de
fer-ne imams de nevera o samarretes del top manta. La majoria de visitants del
Palau Nacional (un indret encara discutible com a museu) acaben mostrant-se més
atrets per les vistes de la ciutat que es contemplen des de les terrasses, que
no pas pel que es mostra a les sales.
Per
acabar-ho d'adobar, l'estigma de l'escassíssim pressupost, que a penes dona per
pagar el manteniment, i que aboca la direcció a llogar les sales per a tota
mena d'activitats a fi de poder fer una mica de caixa, és la llosa definitiva
que tenalla el futur del MNAC (que ni tan sols compra cap quadre) i, de
passada, d'una política d'exposicions d'art capaç de projectar el catàleg
cultural de Barcelona més enllà de l'actual.
A
l'altra banda hi ha l'estratègia de les franquícies. Ja veurem quin serà l'èxit
de l'Ermitage quan s'obri d'aquí a uns dos anys al port, si tot va be. A
Londres va acabar tancant; però Londres te una oferta suficient en quantitat i
qualitat com per preveure que una franquícia tindria moltes dificultats per
fer-se un forat en l'elecció dels visitants. Barcelona no te un nivell tan alt.
Pot ser que funcioni, fins i tot pot passar que n'atregui a d'altres, i potser
fins i tot Carmen Thyssen s'ho tornaria a pensar. El volum de visitants que te
la ciutat és el millor ham, i els 19 milions del 2017 (+ 5'5%), en un context
internacional que sembla acostar-se a la saturació, no és menyspreable
Ara,
no ens enganyem: l'èxit d'una franquícia museística és, aparentment, una de les
delicades fronteres que separen les ciutats amb ofertes culturals de primera de
les que no ho són.
Les
institucions han de triar quin ha de ser el model de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada