En
Jaume Fuster va ser el primer autor en català professional i popular. Als vint
anys de mort, un llibre i una taula a BCNegra el rescaten de l'oblit.
Si
be Rafael Tasis (1906-1966) i Manuel de Pedrolo (1918-1990) són els patriarques
de la novel·la negra i la literatura popular en català, Jaume Fuster
(1945-1998) n'és el pare. Tasis i Pedrolo escriuen en temps difícils, gairebé
sense lectors ni sistema editorial i crític capaç de defensar els seus
postulats. Jaume Fuster en recull el llegat fundacional i articula un discurs
literari i professional que el situa, amb tot el dret, com a capdavanter dels
escriptors catalans contemporanis. El mateix Pedrolo ho diu havent llegit la
seva primera novel·la, 'De mica en mica s'omple la pica': "Jaume Fuster no és tan sols un barbut (n'hi
ha molts), sinó un escriptor amb tota la barba (i n'hi ha pocs). Des d'ara ja
direm que d'obres com De mica en m ica... en volem més". Publicada el
1972 després de superar els entrebancs de la censura, aquesta novel·la encara
ara és al catàleg d'edicions 62.
Aquesta
és la tesi central de bona part de l'obra crítica d'Àlex Martín (Barcelona
1974), professor a la universitat de Salamanca, especialista en gènere negre i
literatura popular, organitzador del Congreso de novela y cine negro, director
de la col·lecció Crims.cat i autor de 'Jaume Fuster, gènere negre sense límits'
(Alrevés), on desenvolupa aquesta idea ja apuntada als anteriors llibres:
'Rafael Tasis, novel·lista policíac' i 'La cua de Palla: retrat en groc i
negre', escrit amb Jordi Canal i ara reeditat.
Fuster
te clar des de jove que vol dedicar-se professionalment a escriure. El 1966 ja
col·labora a Presència, i l'any següent publica 'Breu història del teatre català'.
De la mili a les illes només en treu de bo l'amor de na Maria Antònia Oliver,
que des de llavors es converteix en companya de vida i de literatura. Ells dos són
artífex i representants genuïns de la idea de l'ofici d'escriure en català com
a forma de guanyar-se la vida. I en Jaume entén que la jove estructura
editorial i de premsa que existeix al tombar els anys 70, és l'instrument amb
el qual construir un projecte de literatura popular, moderna i social dirigida
a un ampli sector de lectors, molts dels quals encara no saben que aviat llegiran
en català. Després d'un primer assaig amb 'Abans del foc', 'De mica en mica...'
ja porta venuts més de 200 mil exemplars. L'herència de Tasis i Pedrolo està
recollida, ara cal posar-la en consonància amb els nous temps.
'Tarda
sessió continua, 3.45' (1976), 'La corona valenciana' (1982), 'Les claus de
vidre' (1984) 'Sota el signe de Sagitari' i 'Quan traslladeu el meu fèretre'
(1987), 'Vida de gos i altres claus de vidre' (1989) i 'Micmac' i 'Anna i el
detectiu' (1993), son les altres novel·les policíaques, que Àlex Martín ha
agrupat en cicles (Enric Vidal, Lluís Arquer, homenatges o experimental),
segons el protagonistes o l'aspecte formal), al llibre. Aquestes obres, junt
amb les de gènere fantàstic: 'Cròniques del món conegut' (trilogia 1983 i
1993), 'L'illa de les tres taronges' (1983), 'L'anell de ferro' (1985), 'La
matèria dels somnis' (1986) i 'el jardí de els palmeres' (1993), el consagren
com a un escriptor popular, molt llegit i molt ben valorat per la crítica. I el
1979, la cirereta, membre del col·lectiu Ofèlia dracs, que guanya el premi la
Sonrisa Vertical. Aquell any comença també a fer una vasta producció de guions
per a cinema i televisió, que el permet consolidar-se com a escriptor
professional i modern, com els de qualsevol cultura normal. No es pot dir que
la catalana sigui una cultura normal del tot, però en Jaume hi creu, és qui
primer l'explora, i se'n surt.
Conscient
de que cal una plataforma que permeti que sorgeixin més professionals de
l'escriptura en català, a redós del Congrés de Cultura el 1977 impulsa la
fundació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
El
1997 en Jaume és un escriptor d'enorme prestigi. Acaba de publicar 'La mort de
Guillem', relat real sobre l'assassinat d'un jove independentista valencià a
mans de l'extrema dreta i exemple de nou periodisme. Sense haver estudiat mai a
la universitat, les facultats el reclamen. Ve a Blanquerna per parlar d'aquest
llibre i els estudiants veuen la llum professional en mig de tanta foscor.
Pateix per na Maria Antònia, li cal un trasplantament de cor. Porta un
incipient mòbil que no apaga mai, en qualsevol moment el poden avisar. Dos
mesos després és ell qui mor fulminat per un càncer.
I,
poc a poc, l'oblit, del qual ara el llibre d'Àlex Martín el rescata. Quants
lectors han llegit a qui dona nom a la biblioteca més gran de Barcelona?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada