Al segle XIX els cecs
anaven pels mercats cantant romanços on explicaven allò que el poble volia
saber, però que mai ningú no els ho contava. Destapaven històries tèrboles,
criticaven els poderosos i feien riure amb les xafarderies de la vida de nobles
i capellans. L'any 1992 l'Artur Gaya, en Quique Pedret i en Jordi Fusté, farts
de que mai no s'expliqués la veritat de les coses que passaven a les terres de
l'Ebre; de que la jota fos considerada una música aliena, de que el riu anés
morint a cop de transvasament i de què, en resum, fossin els eterns oblidats
per l'administració i la capital, van decidir crear un grup musical què, com
els cecs, anirien cantant totes les històries del seu país petit a qui les
volgués escoltar. Així va néixer Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.
Van pujar a una furgoneta 4L i, 25 anys després, el vehicle continua rodant
pels camins de tot el domini lingüístic, Europa i no poques ciutats espanyoles.
I més de 2000 concerts, 13 discos i una colla de premis certifiquen la valuosa
aportació dels 'quicos' (com se'ls coneix popularment) a la cultura.
Les seves cançons i els
seus concerts carregats d'humor i sàtira han posat les terres de l'Ebre al mapa,
descobrint la bellesa i patrimoni, però també els conflictes. Si la jota o les olives
fargues són avui part de l'imaginari cultural de tot Catalunya és, en bona
mesura, per la difusió que ells n'han fet amb la música com a eina de
coneixement. La furgoneta del grup és un símbol d'interrelació, i el festival
Tradicionàrius, que acaba d'estrenar la 31èna edició, ha estat i és la seva
casa a Barcelona. Tot plegat, dues lloables maneres de cohesionar una societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada