Vaig rellegir El mar al
pati de l'hotel que la família de Blai Bonet tenia a Cala Figuera, a Santanyí.
Me'n van regalar un exemplar. Però un noiet tèrbol i brusc, talment com els
personatges de la novel·la, em va prendre el llibre al ferri de tornada i, quan
el vaig rescatar, estava ple de guixades i d'estrips; de ràbia extrema per un
món que li provocava unes ferides que no entenia. Però, en aquell moment,
enutjat pel furt, no vaig saber veure en el vailet cap ombra d'en Tur ni en Ramallo;
ni vaig ser capaç de veure que, la sordidesa del sanatori on Bonet situa el
relat, és una paràfrasi de la pròpia vida, la d'aquell nano que no entenia
perquè m'havia emprenyat tant amb ell, total per un llibre, i la meva,
incapaç de copsar el sentit de la força rebel d'aquell acte banal al cap i a la
fi. D'allò en fa uns onze anys.
Ara m'arriba un volum d'El
mar, reeditat a Club editor, on s'han incorporat nou capítols que el 1958 no
van passar censura. I penso en aquell xaval del ferri, i en la seva ràbia
contra un llibre que no li havia fet res i que, probablement, no sabia de que
anava ni li importava. Llàstima. Potser llegir-lo no li hagués canviat la vida,
però s'hauria adonat que la literatura no sempre és aquell exercici ociós i
confortable, com passa ara sovint, que a vegades és una hòstia que et gira la
cara i que t'esbatana els ulls fins fer-los saltar de les òrbites, i que hi ha
tipus que, encara que els Tur i Ramallo brètols i arrogants mai no arribin a
saber qui són, resulten imprescindibles per entendre alguna cosa de la
miserable i bella, confusa i lluminosa, condició humana. Als matins tenia un
humor fosc, em deia un parent d'en Bonet. És la puta vida, li responia jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada