16/11/17

Tipus imprescindibles

Vaig rellegir El mar al pati de l'hotel que la família de Blai Bonet tenia a Cala Figuera, a Santanyí. Me'n van regalar un exemplar. Però un noiet tèrbol i brusc, talment com els personatges de la novel·la, em va prendre el llibre al ferri de tornada i, quan el vaig rescatar, estava ple de guixades i d'estrips; de ràbia extrema per un món que li provocava unes ferides que no entenia. Però, en aquell moment, enutjat pel furt, no vaig saber veure en el vailet cap ombra d'en Tur ni en Ramallo; ni vaig ser capaç de veure que, la sordidesa del sanatori on Bonet situa el relat, és una paràfrasi de la pròpia vida, la d'aquell nano que no entenia perquè m'havia emprenyat tant amb ell, total per un llibre, i la meva, incapaç de copsar el sentit de la força rebel d'aquell acte banal al cap i a la fi. D'allò en fa uns onze anys.
Ara m'arriba un volum d'El mar, reeditat a Club editor, on s'han incorporat nou capítols que el 1958 no van passar censura. I penso en aquell xaval del ferri, i en la seva ràbia contra un llibre que no li havia fet res i que, probablement, no sabia de que anava ni li importava. Llàstima. Potser llegir-lo no li hagués canviat la vida, però s'hauria adonat que la literatura no sempre és aquell exercici ociós i confortable, com passa ara sovint, que a vegades és una hòstia que et gira la cara i que t'esbatana els ulls fins fer-los saltar de les òrbites, i que hi ha tipus que, encara que els Tur i Ramallo brètols i arrogants mai no arribin a saber qui són, resulten imprescindibles per entendre alguna cosa de la miserable i bella, confusa i lluminosa, condició humana. Als matins tenia un humor fosc, em deia un parent d'en Bonet. És la puta vida, li responia jo.