La crisi i les retallades
van deixar la creació cultural catalana, la producció i difusió, molt tocades.
Ara, que començaven a recuperar un cert to, l’actuació autoenganyosament
ingènua d’uns (diu Santi Vila), i la resposta autoritària dels altres, ha
tornat la cultura a les catacumbes. Com en sortirem, si és que hi ha intenció
de que la cultura pugui sortir del forat om l’han enviada?
Un amic, pedagog i
escriptor, em deia que s’ha expatriat dins de casa. Jo us escric des de París,
on m'he refugiat un temps per posar distància emocional amb el merder i
poder-me concentrar en la feina. I no ho he fet pas per cap heroïcitat
autoenganyosa a l’estil d'en Vila, que quan era conseller no parlava
d’autoenganys ni d’ingenuïtats.
“Pots fundar una nova generació
perduda, com Hemingway i companyia”, em deia l’amic reclòs. Fa gràcia, però no
és això. Jo vull escriure i publicar amb normalitat en la meva llengua i a
Catalunya. Ho vinc fent de fa anys, en tinc dret, i no hi penso renunciar.
El director del Instituto
de Industrias
Culturales y del Libro, Óscar Sáenz de
Santamaría, ja ha parlat amb algun dels directors de cultura. I? Farà que la
gent torni a comprar llibres, a anar al cine, als concerts i al teatre? Com?
Quan? (fen tard). Hi van pensar els suposats ingenus que prometien el parnàs?
Suposo que avui a cap d’ells el tema els preocupa. Però a mi i a molta més
gent, si. Per això els exigeixo a tots la immediata reparació en tots els
aspectes del paper central que la cultura ha de tenir en la societat. Que hi
posin diners, que facilitin l’assossegament, que acceptin l’excepcionalitat de
la cultura i tot el que això comporta, i que després desapareguin tots i ens
deixin fer. I prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada