A poesia está na rua

Van fer un duo i li van posar Baloo. Ella, rossa i sensual, de veu càlida. Ell, barba i cabellera negra, feia jugar la guitarra amb ritmes encomanadissos. Cantaven bossa nova per bars i pubs per uns quants diners, i transmetien la felicitat de l'emergent poètica del Brasil: Vinicius, Buarque, Gilberto, Jobin, Veloso. Tombaven els vuitanta, i ni ells ni els qui els escoltàvem no teníem altra cosa que una enorme passió per viure en plenitud.

Uns anys abans la revolució dels clavells havia popularitzat l'eslògan 'A poesia está na rua' (la poesia és la carrer), i tots ens ho volíem creure. I així, aquells anys hi va haver una autèntica revolta estètica als carrers de la ciutat, a les revetlles populars, als pisos d'estudiants i als bars. Des de la seva modèstia, els Baloo van aportar ritmes i cançons a aquella festa de la vida en comú. La poesia va inundar el carrer fins fer-lo vessar i tots vam ser feliços mentre va durar aquella primavera.

Pensava en tot això mentre escoltava Eliane Elias a la Barts. Un grup d'una temperatura rítmica vehement i compacta, damunt del qual el seu piano i veu convidaven a sortir al carrer com l'ànec, l'oca i el cigne de la famosa 'O pato', "a cantar alegrement i entrar a la samba". Però el públic seia allà quiet i mut, i aplaudia sense vivor. Ferit, exsangüe. "Que seriosos que sou els de Barcelona", insistia ella, rossa delitosa. Ben be fins el tram final la languidesa es va resistir a la voluptuosa poesia brasilera. L'endemà Elias va guanyar el Grammy llatí al millor disc de jazz. Jo vaig voltar buscant alguns d'aquells bars on havia escoltat els Baloo anys enrere, quan era pobre i feliç. Però ja no en queda cap. No hi ha poesia al carrer.