"Acompáñenos al cuartelillo"
El dia 6 de desembre de 1978 vaig
votar “no” al referèndum constitucional. No em creia, com no em crec ara, allò
de la reforma i la transició i que els qui havien atemptat contra la llibertat
durant quaranta anys mai no haguessin de pagar per tal genocidi. Tres dies
després una parella de la Guàrdia Civil ens va detenir, a mi i uns col·legues,
mentre enganxàvem cartells d’un concert d’en Quico Pi de la Serra, amb tots els
permisos governatius en regla, és clar. Ens van fer passar la nit al
cuartelillo i ens van confiscar les armes: dues galledes de cola d’empaperar
Collowall i tres brotxes. Ridícul però cert. Sabien ben bé qui érem. L’aparell
delator del franquisme restava intacte, gaudia d’impunitat i tenia còmplices a
les forces de l’ordre. Transició cap a l’oblit forçat, el silenci i la
impunitat.
Trenta-cinc anys després, amb bosses
als ulls, algunes responsabilitats, i una colla de cabells blancs que empenyen,
no considero que haver votat “no” fos una actitud arrauxada, ni immadura, ni
juvenil; us asseguro que m’ho vaig pensar molt. I ja veieu quin en va ser el
resultat; el de la nit al cuartelillo
i el d’on ha arribat aquest país gràcies al pactisme servil que ens defineix
històricament i a la seva praxi moderna, el nefast peix al cove, pràctica
política que consisteix a cridar molt aquí i abaixar el cap submís allà. La
política catalana de les últimes dècades em recorda sovint La escopeta nacional. Luis García Berlanga no era un visionari, era
un observador.
Aquella nit de desembre de 1978
passada al cuartelillo de la Guàrdia Civil
de Premià de Mar, vaig tenir temps per pensar en el relativisme de la nostra
cultura i política. Em devien posar molt neguitós aquells agents, perquè encara
ara i avui hi continuo pensant i buscant judicis de valor més rigorosos i
oberts al futur del país. Aquestes són coses que no s’esvaeixen per anys que
passin, bosses que es facin als ulls i cabells blancs al cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada