A impulsar estratègies
culturals conjuntes per als grans equipaments nacionals amb l’Ajuntament de
Barcelona, se li pot dir com es vulgui. És clar què, després de tants fracassos
històrics, dir-ne pacte cultural fa lleig; però jo veig que és això el que van
dir-se el conseller i el tinent d’alcalde a la trobada de dijous passat. La
bona sintonia entre Santi Vila i Jaume Collboni, dos lliberals en el sentit més
lujanià (de Néstor Luján, paradigma
d’autèntic lliberal), està portant l’enèsim intent per què Generalitat i
Ajuntament vagin a una en un afer cabdal per al país: la capitalitat cultural de Barcelona. Si
arribarà a bon port o descarrilarà està per veure. Al líder municipal d’ERC, Alfred
Bosch, segur que no li fa gota de gràcia.
Si Barcelona no és capital
de la cultura catalana en tots els seus aspectes, i els equipaments en són
faceta fonamental, Catalunya no és res. La manera provinciana com, per barroers
interessos polítics, s’ha qüestionat diverses vegades durant el darrer any i
escaig aquesta capitalitat, és perniciosa en tots els aspectes i per a tothom,
també pel sobiranisme. És posar el país sencer en un ‘no future’ sense justificació estratègica possible.
Si el Parlament consensua
acollir el CoNCA, i aquí els socialistes hi tenen molt a dir, Generalitat i
Ajuntament tindran una oportunitat potser única per fer un pacte cultural, o
com li vulguin dir, acordat per tothom sota l’auspici d’aquest organisme suprem;
sense pals a les rodes, marxes enrere ni interpretacions partidistes. Una
cultura forta i capaç d’il·luminar el futur del país depèn d’una capital
potent, més enllà dels mòbils, les smarts
i els turistes. Ep, si es vol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada