a
Joan Vallbona Costa, vint anys després.
Si a una ciutat del món li
hauria agradat viatjar al meu pare hauria estat Nova York sens dubte. Era un
home humil i sense sort que va viatjar poc, però quina ment oberta al món li va
permetre sentir-se generacionalment partícip de l’època daurada del cinema de
Hollywood i de les grans orquestres de jazz de l'època del swing; per això
estic convençut que, a Nova York, hauria estat el més feliç dels humans. I és
que el pare era una persona completament del seu temps. Un modern en un país
ancorat en les tenebres, un fill de l'esperança de progrés republicana i un
adult en la frustració vital del franquisme.
No és gens estrany, doncs,
el meu interès per les avantguardes culturals, la modernitat tecnològica, la
música de la meva època, les ciutats que exciten la creativitat o la descoberta
de racons de món on l’aventura de la vida encara és possible: és el que he
heretat del meu pare i que ell només ho va poder fer des de la solitària butaca
d’un cinema a la Barcelona gris de la postguerra, devorant revistes com
Mecànica Popular o Selecciones del Readest Digest (ves a saber les voltes que
havia de donar per aconseguir-les), llegint els primers best-sellers
internacionals que comprava amb passió durant anys a Círculo de Lectores, i
escoltant els diumenges al matí els seus estimats Glenn Miller, Duke Ellington,
Ella Fitzgerald o Ernesto Lecuona al tocadiscos de maleta, primer, i al modern
Betor Dual estereofònic després.
Davant la dona i els
fills, va mantenir tota la vida els seus interessos d'autodidacta cultural en
un obscur segon terme, com si aquella pulsió cosmopolita per conèixer fos una
frivolitat de joventut mal curada, un pecat venial, un amor a deshora que calia
oblidar tal i com manaven els temps. Discret fins l’excés i lliurat amb
abnegació a la família i a la imperiosa dificultat per sobreviure en una època
d’estretors de tota mena, el neguit per ser una persona del seu temps, del món anhelant
en el que havia nascut i que la guerra li havia arrabassat, el va fer viure en
el somni que mai no va poder ser, i que el sabia impossible, però que ell anava
alimentant amb discos, revistes i llibres.
Passejant com un visitant
anònim més pels carrers de Mahattan, vaig descobrir en mi al pare. M’he vist emocionat
davant la façana del Radio City Music Hall com ell ho hauria fet, m’he sentit una
persona del meu temps contemplant el gratacels de l’AT&T o el Woolword, he
cantussejat ‘My isle of golden dreams’
des del pont de Brooklyn, he imitat Woody Allen recolzat a la barana de l’East
River i, finalment, m’he adonat que algun dia hauré d’escriure la vertadera
història del meu pare.
I tornaré a Nova York a
buscar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada