L’escola pública Guillem
Fortuny, de Cambrils, va demanar a l’escriptor Rodolfo del Hoyo que fes una
sessió amb un grup d’estudiants què, prèviament, haurien llegit un llibre seu
que tenen a la biblioteca. És a dir, un llibre socialitzat; una lectura de la
qual l’autor no rebria ni cinc perquè els estudiants no haurien adquirit
cadascú un exemplar. Quan l’autor els va comunicar la seva tarifa (mínima, ho
juro), li van dir que ho sentien molt, però que ho deixaven córrer. O sigui,
l’escola Guillem Fortuny vol que els escriptors publiquin llibres atractius per
als seus nois i noies, però sense cobrar ni cinc: ni de drets per les vendes ni
de sou per anar a fer-los una classe a més de 125 quilòmetres de casa seva.
Segons veig a la web en
català, castellà i anglès, l’escola Guillem Fortuny te un edifici força nou,
espaiós i lluminós, participa al programa escola verda, te un projecte de
cooperació amb Nicaragua, fa activitats extraescolars (música com a mínim); però
no destina ni cinc al foment de la lectura, què inclou tant l’impuls als
estudiants perquè creïn la seva biblioteca personal, un element que ajuda a
definir el caràcter, com pagar a l’escriptor que volen tenir un dia a classe.
Desconeixem si els professors de l’extraescolar de música tampoc no cobren.
Una cosa és reutilitzar
els llibres de text per pal·liar les despeses familiars en material didàctic
complementari i una altra és negar a un professional el dret al treball digne,
que és com dir que no donen cap valor a la seva feina. El claustre d’aquesta escola
trobaria lògic que els contribuents demanessin què, donat que el seu ofici és
una tasca social, els mestres treballessin de franc?
3 comentaris:
O dignifiquem la professió, o haurem d'aprendre a viure de l'aire del cel. Les escoles tenen un fons assignat per invetir-lo en el que creguin oportú en benefici dels alumnes. Per què han de suposar (i fins i tot, sorprendre's) quan un autor/a vol cobrar la seva feina?
Jo ja fa molts anys vaig decidir que la meva quota de voluntariat la feia on jo volia i com jo volia, que no m’han d’imposar res des de les escoles.
La idea que als escriptors se’ns suposa aquest “voluntariat” pel fet de ser escriptors és generalitzada entre els mestres, salvant honroses excepcions.
Qualsevol escriptor que faci xerrades gratuïtes, devalua i menysprea la feina de TOT el col.lectiu.
Quan a mi, em proposen fer aquests actes gratis et amore, i al damunt se sorprenen que m’hi negui, sempre els poso l’exemple següent: ¿oi que si vas a un concert d’un cantant, pagues una entrada, al marge de si et compres el seu disc o no? Això ningú ho discuteix. Doncs per què se’ns ha de qüestionar als escriptors aquesta feina i aquest temps?
Està clar el menyspreu no només envers la feina de l'autor, sinó també pel seu temps. Quan et desplaces per anar a una escola, utilitzes unes hores del teu temps en les que podries estar fent qualsevol altra feina i remunerada.
Gràcies per aquest article i per donar visibilitat a una tasca i a un col.lectiu en perill d'extinció.
Moltes gràcies, Rafael, per la difusió d'aquest fet. I gràcies Elena, també, pel teu comentari.
Bufen mals temps per a la lírica, els creadors en general som la base de la producció cultural, però alhora som l'esglaó més feble de la cadena. Tothom ens demana treballar gratia et amore, i si no ho fas s'emprenyen. Hi ha un sentiment generalitzat que hem de regalar el nostre temps i la nostra feina.
Som treballadors de la cultura, com altres són treballadors del metall o de les arts gràfiques o dels transports.
En una reunió em va arribar a dir: a sobre que guanyeu diners us queixeu. Com si no tingués dret a guanyar diners amb la meva feina (bastant menys de qui m'ho va dir per la seva feina).
Ens cal lluitar, ens caldrà associar-nos i lluitar pels nostres drets. Vull ser positiu i crec que a poc a poc podrem convèncer la nostra societat que la cultura és un pilar bàsic per al futur del país. Si no cuidem els creadors de la cultura, acabarem comprant-la fora, amb models socials diferent, amb models de relació familiars diferents, amb paisatges diferents. I perdrem allò que ens van transmetre les nostres pares i els nostres avis
Com és que no em sorprèn? Fa molts anys que em dedico a escriure llibres i que he anat per les escoles i les biblioteques. si quan jo era petita hagués vingut algun autora a l'escola, la qual cosa era impossible, perquè no hi havia literatura infantil ni juvenil, hauria flipat. Mica en mica, tenim un munt d'autors a casa nostra que escriuen en català. la industria també ha crescut i algunes editorials que publiquen els nostres textos s'han convertit en referents. He fet aquesta tasca, i també els autors i autores que conec, perquè estimem la literatura i els llibres i la nostra llengua i la nostra cultura. Però tot i ser la baula més important (quina literatura catalana hi hauria si no hi hagués escriptors i escriptores en aquesta llengua?) se'ns menysté. No només quan se'ns proposa treballar de franc. No se'ns considera professionals de res. Fins i tot es pressuposa que com que fem una cosa que ens agrada, no cal que cobrem; com que molts consideren que això d'escriure és un entreteniment, hem de contribuir de franc a engrandir la literatura del país i a fer difusió de la cultura. Escriure llibres és una feina, la gent que escrivim llibres vivim com qualsevol voldria fer-ho, del treball. però no tenim un sou. anem, per dir-ho d'alguna manera, a comissió de les vendes: entre un 8 i un 10% del preu de venda de cada exemplar que es ven. O sigui que si una novel·la juvenil val uns 8 euros, jo cobro 80 cèntims per exemplar venut i llibre a llibre em faig el sou. En els darrers anys, la socialització mal entesa dels llibres de lectura a escoles i instituts, ens ha privat d'ingressos. Jo he hagut de marxar del país. Demanar a una autora que treballi gratis, inverteixi temps i diners en anar allà on la volen veure i escoltar, i enfadar-se perquè diu que no, mostra fins a quin punt a Catalunya no es valora gens la nostra feina. no només són les escoles. A les escoles ni se'ls passaria pel cap, si des de les institucions, la Conselleria de cultura o la d'ensenyament, la Institució de les Lletres Catalanes o l'Institut Ramon Llull, no es tingués i es transmetés aquesta mateixa actitud. Només cal veure, com a petit exemple d'actualitat un sorprenent fenomen: aquest any, a la fira del llibre infantil i juvenil de Bologna la literatura convidada és la catalana. el Llull no hi portarà autors, ni en farà promoció, només organitza un gran desplegament d'il·lustradors. què il·lustrarien aquests professionals sense els textos? Què és la literatura? Comentaris a peu de pàgina d'una il·lustració? Un país que no valora la seva literatura i els seus professionals, que els omet en els seus discursos oficials i no vetlla pels seus drets laborals, i que només els fa un reconeixement quan moren no és el país que somio.
Publica un comentari a l'entrada