S'acaben de publicat tres
extensos reculls d'alguns dels més grans contistes de la segona meitat del
segle XX; si més no dels més valorats: Raymond Carver, Roald Dahl (Anagrama) i
David Foster Wallace (Periscopi). Són estils absolutament diferents. De la
inesperada crueltat màgica de Dahl a la contenció absoluta de Carver, passant
per la vehemència desfermada de DFW, tots tres van crear un univers propi i
literàriament convuls capaç de perdurar enllà de modes i tendències. A còpia
d'històries curtes van bastir una obra solida perfectament sostenible i
original. El problema dels lectors d'avui és el gènere. Al nostre país el conte
no acaba d'atrapar.
Com sosté el filòsof de
moda Byung-Chul Han a 'La societat del cansament' (Herder), és lògic pensar què,
en temps de trastorns per dèficit d'atenció i de violència neuronal per la
pèrdua de l'estranyesa, col·lapses ocasionats per l'excés de positivitat, el
conte hauria de ser un gènere literari en boga. La substitució d'un procés de
creació expansiu en favor d'un per condensació hauria d'atraure lectors perduts
en la diàspora de la societat disciplinària. El conte hauria de viure un
autèntic big-bang editorial. Revistes i diaris (digitals o no) n'haurien d'anar
plens. El públic hauria de demanar contes negres, eròtics, filosòfics o
d'aventures com demanen sèries de TV. Però no. Qui llegeix, bo o dolent, sembla
que prefereix el relat llarg i gruixut. I les editorials es veu que també. Qui
va ser primer? Ves a saber. Com que els tres llibres citats tenen entre 430 i
700 planes, potser aquest gruix revifa la lectura de tres escriptors que van
fer de les històries curtes una obra de llarga volada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada