Tinc una tirallonga de
correus d'editorials que proposen novetats i presentacions durant la Setmana
del Llibre en Català que s'inaugura demà. Alguns valdran la pena, com 'Cel
estàtic d'elevadors', l'esperat poemari de Ricard Mirabete, o 'Aprendre de
lletres', les lúcides reflexions d'Enric Prats al voltant del valor pedagògic
de la literatura. D'altres potser no interessen tant, com passa a totes les
cultures; de tot n'hi ha. El que compta és que la Setmana creix. I quan dic
creix no només vull dir en casetes, públic, expositors (un 28%) i vendes, sinó
en interès cultural: és aquest element el que la fa sòlida, atractiva i, si
se'm permet, esperada.
I és que, malgrat el
caràcter residual, en alguns insultantment ètnic, amb que molts dels grans mèdia
tracten el llibre en català, el nivell i la qualitat de la creació, l'edició i
la distribució del llibre te un estàndard idèntic al de qualsevol altra cultura
i indústria europea.
La Setmana certifica
aquesta situació, treu al carrer la realitat creativa i comercial i la posa a
l'aparador perquè el lector jutgi més enllà de banals influències i creixi. El
resultat és positiu any a any, fonamentalment perquè es fa millor. Ja queden
lluny algunes edicions quasi clandestines, patètiques. La Setmana ha retrobat
l'autèntic sentit amb que va néixer: sortir a buscar el lector. I funciona,
perquè fa anys que ningú (llibreters, editors, autors) em diu que n'està
descontent. Probablement una de les fites de l'edició que s'inaugura demà serà
la concessió del Premi Trajectòria a la traductora Anna Casassas. Ella és un
dels millors exemples possibles de tot això que he dit. Quin luxe tan normal
tenir-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada