Lletra dibuixada

La lletra, dibuixada, entra. Així ho van entendre els nombrosos assistents a la taula rodona Negra i dibuixada. És clar que amb experts en història gràfica com Juan Sasturain (que dirigeix un programa de cònics a la TV argentina, sic!), Pepe Gálvez, Josep Rom o Jaume Vidal, no podia ser d'una altra manera. El públic va agrair que, després de deu anys, BCNegra es recordés d'un gènere que li és tan afí com el del tebeo. Octavi Botana en va ser el moderador. Venia d'Angoulème, de veure títols per incorporar a la nova col·lecció Sapristi de cònic/novel·la gràfica (ja és hora de posar-nos d'acord amb el nom), que editarà Roca i de la que n'és el director. Arrenca el març amb un clàssic de la modernitat: Matar a mi madre, de Jules Feiffer, guanyador del Pulitzer el 1986 per la tira que publicava a The Village Voice. Aquest llibre és al número 1 de les llistes de novel·la gràfica del New York Times. A l'abril editaran En la vida real, número 3 a la mateixa llista, de Cory Doctorow (un dels paios mes influents a la xarxa) i Jen Wang, directora de Comic Arts L.A., i al maig Los Wrenchies, de Farel Dalrymple, número 5 a la llista de vendes del NY Times. I després d'aquest trident vindran Ghetto Brother, el Bronx explicat en clau de rap, Doble sentido...

Literatura i art a l'hora, present als museus i a les llibreries, el llenguatge dels còmics (parafrasejant l'assaig de Romà Gubern que va convertir una generació de lectors de tebeos de Bruguera en estudiants de comunicació), encara s'assimila a producte infantil o, si més no, de poc calat literari i intel·lectual. Ja fa pudor haver de dir això, però és així. N'hi haurà prou amb el museu per superar aquest prejudici, o és un problema cultural?