―qui sap si una esperançaaaaa―
Els homes que caminen pel llot
alçant les mans enlaire
per poder-se agafar a les grapes del vent,
pensa, company, que més d’una vegada
han llençat glops de fàstic
i han comprès sense falsos intel·lectualismes
que llurs vides també són
una simfonia en res.
Però no per això han acotat el cap
i s’han deixat colpejar el clatell
com un vulgar conill.
Ans el contrari, han esperat la pluja
per a rentar-se la cara
i poder veure més enllà
amb uns ulls nous
un horitzó tot just retallat
per les primeres ferides de sol.
I ells, més que nosaltres tal volta,
han-hem comprès
que una simfonia en res
és simplement una simfonia que no volem omplir.
Valerià Pujol i Bosch
El crit i la paraula, 1973
 |
| Cinquanta globus vermells van llençar al vent el poema d'en Valerià Pujol |
Des de primers del S XX s'ha treballant pel cooperativisme, després pel Cor i les activitats d'esbarjo popular. Al franquisme es va fer activisme en clandestinitat, i mai no s'ha deixat de treballar per la cultura, el millor instrument per a transformar la societat.
Amb paraules i cançons en Josep Lluís López Bulla i la coral Primavera per la Pau van evocar la memòria dels temps sense llibertat, quan de la multicopista amagada a la casa en sortien milers d'octavetes.
 |
| Carta de Valerià Pujol a Jordi Garcia quan quest vivia a París (1973) |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada