L'abisme de Formosa

A partir d'una selecció dels darrers dietaris, l'Esteve Miralles i l'Albert Arribas han tornat la literatura de Feliu Formosa al TNC per celebrar el vuitantè aniversari de l'escriptor. I ho han fet vorejant el límit incert on l'autor situa la memòria, aquest abisme on es precipita el record quan, ultrapassant el no-món on dorm, retorna a la realitat pel joc de miralls que genera el text. 'Posant en abisme la memòria del poeta', diu Arribas al full de l'espectacle, Formosa ens interpel·laria a tots si no fos per què no hi ha més sord que el que no hi vol sentir. I així, sabent-se acusada, la cultura acaba arxivant els dietaris com un luxe moral. Espero que no passi amb 'Sense nostàlgia', les memòries d'infantesa que Proa editarà el febrer, on l'autor situa el mirall en un temps encara no superat que el llibre, crec, pot ajudar molt a entendre.

A finals dels setanta en Formosa representava Aula Brecht, un espectacle en forma de classe de poemes de l'autor alemany impartida per ell mateix. Érem joves, volíem saber-ho tot i canviar el país. Vam proposar-li de fer l'obra en una de les aules de l'escola de capellans on havíem anat de petits. Aquella tarda vam confrontar tots els nostres fràgils miralls i vam posar en abisme unes vides que a penes despuntaven.

Ara la fragilitat de la memòria és abocada al vertigen amb velocitat letal. El temps és una piconadora que aixafa el pòsit de les generacions que passen fins convertir-lo en un souvenir que adorna un present que creiem millor i que prepara un futur inert. I així, de la imprescindible petja del llegat cultural en queda tan com dels comerços centenaris del centre de la ciutat: un vague record que es descoloreix a les pàgines dels diaris.