Els tres concerts que han
obtingut més ressò i millor crítica d'aquest Sónar (de dia, que és on es fan
les coses importants i valentes) porten tots la firma d'un xicot tímid i
introspectiu a qui fa força anys que conec, Raül Fernández Miró, Refree: Niño
de Elche, de qui ha produït el darrer disc 'Antologia del cante flamenco
heterodoxo'; Rosalía, a qui va acomboiar totalment en el celebradíssim disc de
debut, 'Los Ángeles'; i un concert, propi amb imatges d'Isaki Lacuesta. Aquest
va ser un espectacle majúscul; complex i obscur en moments (recordava Alva
Noto), i lluminós, i d'amplis horitzons en altres, que va desembocar en un
zenit contingut on no tots els concerts saben arribar. Una autèntica narració
de camps sonors i visuals.
No sol passar que un
mateix artista tingui tan clar protagonisme com el de Refree al Sónar. Vol dir
que estem davant d'un talent enorme, divers i en creixement constant; un dels
noms que encarrilaran la música del nostre temps i seran capaços (si la
indústria no ho espatlla) d'atorgar prestigi i dimensió internacional a la
música feta aquí. Refree és un Phil Spector, un Nile Rodgers i un Quincy Jones
en potència. Ja em feia l'efecte que aniria per aquí quan el vaig tenir a la
universitat, i no em canso de dir-ho als nous estudiants, orgullós com estic
d'haver compartit amb ell un curs.
Ara en Raül, treballador
incansable com pocs, detallista com cap (estudia el so de cada micro de
l'estudi, diu Niño de Elche), a vegades aparentment taciturn (pensa, compon
sobre la marxa, ja ho feia a classe), es planteja un repte: que una jove de veu
exquisida no acabi en mans de voltors de reguetón i misèries similars. Si ho
fa, se'n sentirà a parlar molt més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada