En Juli Pernas i en Joan
Manel Surroca són dels pocs autors que, amb el suport de la Fundació Barcelona
Olímpica que presideix el primer, treballen insistentment la història de
l'esport barceloní i català. Tinc una colla de quaderns i llibres seus a la
biblioteca. La pena és que la resta de títols d'historiografia esportiva (no
banalitats culés) són escassíssims. Que les institucions mostrin tan poc
interès en recopilar i difondre la història d'un dels elements cabdals en la
construcció del relat contemporani del país, mesura la voluntat que te la política
d'explicar qui som realment.
Però a en Pernas, de
llarga i meritòria trajectòria en gestió esportiva, i a en Surroca, un cognom
que ho és tot en la ràdio catalana i periodista esportiu dels d'abans del
hooliganisme mediàtic, això no els preocupa. I ara que no toca, ens sorprenen
amb una breu però extraordinàriament documentada i estructurada història de
l'estadi olímpic de Montjuïc; un equipament que qualsevol ciutat hauria honorat
amb tota mena de projectes destinats a enaltir el somni col·lectiu que
representa des de 1929 (documentals, recerques acadèmiques, llibres luxosos,
exposicions), però que aquesta Barcelona acomplexada del que ha estat i és, ha
oblidat vergonyosament. Sort n'hi ha, doncs, del treball d'aquests dos
picapedrers de la història de l'esport, que ho és també la de la ciutat i del
país, perquè poques coses ens han fet tant moderns i universals.
L'estadi de Montjuïc és la
representació urbana més evident de la vocació cosmopolita de la ciutat; un
anhel sovint frustrat, però que el 92 es fa realitat i capgira per sempre la
història de Barcelona. I això el llibre ho posa en valor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada