Ara
que en Joan Carreras i Martí ha mort sento com una part fonamental de mi, els llibres, queden a la intempèrie, sense ningú que els
protegeixi com ho va fer ell. Li ho deia diumenge en un correu al seu fill,
l'escriptor i company a Blanquerna Joan Carreras, i encara no m'ho he pogut
treure del cap, pel sentit profund que li atorgo. En Joan Carreras va dirigir
la Gran Enciclopèdia Catalana, va ser el director editorial del grup, també va
dirigir la fundació i fins i tot Òmnium. Eren altres temps i la idea de país
era una altra, és clar. Tot estava per fer i ell, filòleg de semítiques, lector
imparable i senyor de Barcelona, es va arremangar i es va posar a la feina: amb
l'Enciclopèdia va aportar visibilitat i prestigi a la cultura catalana, va
assessorar la col·lecció A tot vent fins convertir-la en el gran estendard de
la narrativa en català i, amb el nas fi, va saber obrir les portes de la
cansada editorial dels patricis catalans a la literatura que arribava. Va
creure de seguida en Jaume Cabré (premi Sant Jordi el 1984), i va encoratjar
joves editors com l'Oriol Izquierdo o en Josep Lluch. Si això no és protegir
els llibres que formen part de les nostres vides, ja em direu que és.
En Joan creia que la qualitat pròpia que ens distingia com a
catalans era la llengua i la cultura, i
que així es construiria una catalanitat moderna, lliure i justa. Ara el temps
ens ha atropellat, i res de l'obra ingent de tants promotors de la cultura te
valor públic, i menys polític. I els que hem fet la nostra vida amb els
llibres, per què gent com en Carreras s'hi van arremangar, no som gairebé res,
a penes una tèbia insignificança, una pintoresca anècdota de la realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada