La història de la cultura
està plena de setciències que decideixen qui te el pedigrée per formar part del parnàs literari i qui no. No són
crítics ni acadèmics, són pontífex. N'he conegut uns quants amb els anys. Doncs
bé, segur que aquestes altives autoritats mai consideraran a Javier del Arco de
Izco un mestre, una de les veus autoritzades en el relat de la modernitat
cultural del segle XX. Per què? Perquè del Arco va ser periodista del motor.
Però el mestratge i el
llegat de Javier del Arco (Barcelona 1946-2013) és inqüestionable, agradi o no
el tema. Llicenciat en enginyeria industrial i periodisme, a través del
periodisme del motor, va ser pioner en construir un relat de modernitat que va
contribuir a posar en valor la depauperada societat catalana de l'època. A
partir de finals dels seixanta, les seves cròniques dels grans premis de F1 a
peu de pista, la direcció i edició de revistes especialitzades (Fórmula,
4Tiempos), i llibres com Història de
l'automobilisme a Catalunya (1990), amb Gabriel Pernau, 40 anys d'història de l'automobilisme al
circuït de Montjuïc (2000) o 55 anys
d'història del motociclisme al circuït de Montjuïc (2004), van ajudar a
situar el país en la contemporaneïtat i rescabalar amb justícia el protagonisme
històric de Catalunya i Espanya en la civilització del motor, element clau de
la cultura de futur del segle XX. El Museu Olímpic i de l'Esport li dedica ara
una exposició que dibuixa el seu discurs rigorós i intel·ligent. I és que, hi
va haver una època, que el periodisme va entendre el valor cultural de l'esport
i el va explicar i argumentar amb serietat, sense hooliganisme. I la societat va avançar. Al revés d'ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada