Francofonia

Com tots els estats, França també va créixer anorreant altres cultures, com l'Occitana. La diferència amb Espanya, per exemple, és que es va dotar al projecte nacional d'un corpus polític, social i cultural que, fins ara que el món sotsobra arreu, s'ha constituït en una casa comuna de llibertats àmpliament acceptada, tot i el greu dèficit vers les cultures minoritàries que encara tenen. I mentre la majoria de catalans del sud se senten poc espanyols, al nord són pocs els que dubten de ser francesos.

La civilització d'enciclopedisme, revolució i modernitat va impregnar altres cultures que, faltades d'un referent de progrés i llibertat, la van fer seva. Catalunya n'és un cas. La cultura catalana va començar a ser part del mapa cultural europeu modern fa més de 130 anys, quan els primers artistes van viatjar a París. Així va començar una relació que tenyeix fins ara l'herència cultural catalana. Anihilar-la globalitzant-nos en la cultura tecnològica que parla anglès, és negar-nos a nosaltres. Argumento la idea per no caure en el simplisme dels polítics locals quan parlen de francofonia. Dilluns el conseller Vila i l'alcaldessa Colau en van dir una colla.

Tot escoltant Bernard Pivot, a Barcelona per festejar els primers 75 anys de la llibreria Jaimes, entenc que ara la francofonia potser és un concepte vell. Però com deia: "envellir és vagabundejar entre el desig i els somnis". I si: entre assolir un fet i imaginar l'impossible, hi ha un ric univers de cultura i civilitat què, als catalans, ens l'ha aportat històricament tenir de relatiu la cultura francesa. I així som. Pas mal. Però que no accentuïn 'ego', és un pleonasme, diu Pivot també.