Mortes o assassinades

No parlaré de novel·la negra; parlaré de l'Occità a propòsit de 'El llibre dels finals', de Joan Bodon (1920-1975). L'obra, publicada per Club editor i traduïda per Joan Lluís Lluís, és un potent relat dels darrers dies de la vida d'un home que ha escollit passar sol aquesta etapa. El protagonista parla de la seva desaparició, si, però en un condensat joc de miralls també ho fa de la de la seva llengua. I es dirigeix aquest món que mira impàvid com els etnocidis es produeixen també a la culta Europa.

L'Occità dels trobadors provençals no és una llengua morta, és una llengua assassinada; i no cal entrar en detalls polítics per què tots els sabem. Igual com sabem que el català, en la seva actual agonia maquillada per una certa presència mediàtica i digital, no va en camí de ser una llengua morta; va en el mateix camí que l'Occità.

Llegeixo a l'excel·lent 'El llarg procés', de Jordi Amat, una acurada crònica històrica de les relacions entre cultura i política des de 1937 fins avui què, en una carta a Lluís Duran i Ventosa l'any 1947, Josep Pla, el mateix a qui certs patriotes encara acusen ara de col·laboracionista i contra el qual es van redactar les bases del Premi d'Honor per evitar haver-li de donar, li diu: "Hi ha una cosa a salvar essencial, bàsica: que és la llengua i la literatura. Els supervivents ens hi hauríem de dedicar". Però molts dels qui treballen per un futur país independent aquests dos detalls no els tenen massa en compte. La temptació de lliurar l'únic bé col·lectiu al qual cal ser fidel per a ser poble a canvi de vots per a poder tirar endavant un projecte, ara per ara partidista, és massa poderosa. Passa fins i tot per damunt de la paorosa mort premeditada i traïdora.