Mobilitat

S'acomiaden llibreries, bars centenaris, polítics del districte o columnistes i, passat el lleu tremolor, la vida segueix amb nova embranzida. Altres persones i projectes ocuparan els llocs vacants i la seva saba escamparà per tots els racons de la vila obrint les ments i transformant les velles estructures amb noves idees. És el pas del temps, l'inexorable designi de totes les coses. I no te cap sentit viure instal·lats en la nostàlgia enganyosa que vol fer creure que tot l'anterior era millor, simplement, per què ens era més familiar. A Gràcia hi ha una certa tendència a viure en aquest estat d'enyor malaltís, com si la rància glòria que ens autoatorga la memòria fos més poderosa que tot el futur per construir que tenim al davant i que, fonamentalment, seguirà creixent sense nosaltres.

Els nous polítics, els futurs emprenedors o qui ocupi aquesta pàgina tenen una feinada per davant. A més de demostrar que treballen be, hauran de lluitar contra les ombres del desig obsessiu de retorn a la llar i el dolor pel que ja no és. I, insisteixo, a Gràcia aquest dol sol ser massa punyent. Potser els anirà be tenir present aquesta proposició que sobrevola el pensament col·lectiu com una idea vague, però contundent, quan es posin mans a l'obra. Ara, que això no els retracti dels seus projectes. Els necessitem.