M'agrada sentir altre cop aquesta música, dic a l'Emili Rosales. Ell capitaneja la nau des de la marxa de Xavier Mallafré i, a més d'assegurar que aquest semestre han guanyat diners per primer cop en temps, és el principal impulsor d'aquest nou discurs què, al menys en públic, està tan allunyat dels compte d'explotació i del "llibre que ens ha de salvar l'any", com de les parladuries d'empetitiment i dissolució terminal del grup que s'han dit.
Que 62 ho ha passat malament no és noticia. El sector editorial ha perdut, diuen, el 40% del mercat. Tothom ho ha passat malament i Grup 62 potser més. Entre la quasi fallida i el nou accionariat majoritari han estat moltes bugades on s'han perdut massa llençols (i no només vendes, sinó en capital humà). Però, animats per una certa revifada comercial i esperonats per la confiança dels dos socis, ara mateix Grup 62 no te cap intenció de deixar de ser el que ha estat: l'empresa editoral d'on s'han nodrit majoritàriament vàries generacions de lectors. O si ho voleu, la biblioteca bàsica central en el relat literari català enmarcat entre el desafiament al franquisme i el sobiranisme actual.
Per un defecte de comunicació, fa setmanes vaig dir que una persona havia plegat sense ser substituïda. La posada en escena del grup desmenteix el presumpte empetitiment i corregeix l'errada. I si la competència tira endavant els plans per conqueir una major part del pastís del llibre català, això revertirà en favor del públic, ampliarà l 'espai lector català i reforçarà la idea, tan real com oblidada un temps, de capital mundial de l'edició que som.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada