Maria Font Bernaus, mecenas y alma de Gallina Blanca

Cuando el capitalismo tenía rostro humano, a los grandes empresarios la responsabilidad social y los valores se les suponía. Eran los tiempos de los mecenas, hoy en día desaparecidos a manos de los sponsors y de una falta alarmante de voluntad legislativa. Maria Font Bernaus (Barcelona 1919), llevaba el compromiso de servicio a la cultura y la educación desde antes que en 1937 participara en la creación, junto a su futuro esposo Lluís Carulla, de las célebres pastillas de caldo concentrado que alimentaron a la depauperada población española de la posguerra. Así, si Gallina Blanca (y una larga retahíla de empresas de éxito del sector de la alimentación) fue el medio, el mensaje fue fomentar el conocimiento y responsabilizarse con la cultura y la educación. A eso dedicó su longeva vida. Maria Font falleció el domingo en su cuidad natal a los 96 años de edad.

Casados en 1940, Maria Font i Lluís Carulla vivieron una complicidad insólita hoy en día, la de promover la cultura, la educación, el talento y el conocimiento de las tradiciones de forma incansable y con un elevado sentido de la responsabilidad social. Si el entusiasmo y la tenacidad fueron valores empresariales capitales en el éxito del grupo Agrolimen, la sensibilidad, la convicción y la ilusión les otorgaron un liderazgo cultural sólido e incontestable que se proyectó en todos los ámbitos en los que actuaron.

Revitalizando un Orfeó Català arrasado tras la guerra; impulsando en 1961, junto a Joan Baptista Cendrós, Fèlix Millet, Joan Vallvé y Pau Riera, Òmnium Cultural y creando su propio proyecto, la Fundació Jaume I, actualmente Fundació Lluís Carulla, en 1973, el matrimonio llevó a cabo una de las mayores aventuras vitales y culturales de la historia contemporánea de Catalunya. Sin la editorial Barcino, el Museu de la Vida Rural de la Espluga de Francolí (Conca de Barberà) o los premios Baldiri Reixac, Francesc Candel, Lluís Carulla y Maria Canals, la recuperación de la cultura catalana hasta la actual solidez intelectual, educativa, histórica y patrimonial, seria incompleta. Y en todos esos proyectos, la dedicación exigente, comprometida y con criterio de Maria Font fue imprescindible. Hace ya unos años que sus hijas Montserrat y Mariona siguen liderando esta ilusión cultural y responsabilidad social con la misma impronta de su madre.

Pero con seis hijos y más de veinte nietos, Maria Font jamás abdicó de su papel de madre ni de vecina. Todavía hoy son muchos los ciudadanos de Premià de Dalt (Maresme), donde vivió gran parte de su vida, que la recuerdan próxima, agradable y maternal, o los de la Espluga de Francolí (localidad natal de Lluís Carulla), donde participó en el impulso del Casal que, durante años, fue el centro de la vida social y cultural del municipio.

Por toda una vida dedicada a la promoción y los valores de la cultura, Maria Font recibió la Creu de Sant Jordi en 1995.

D'Idomeni a Calaf

L'Omar, un nen sirià de 8 anys, refugbiat al Líban amb l'ajuda d'ACNUR, saluda els estudiants catalans

Des de la primera fila de cadires l'Amina, una noia de catorze anys, em fita amb posat seriós quan engego dient-los:

-Sabeu on és Idomeni?

......

-Sabeu que allà hi ha noies i nois com vosaltres, que estudiaven com vosaltres i que tenien una casa com vosaltres, però que ho han hagut de deixar tot i ara s'amunteguen en una tenda, amb fred i pluja, i que l'únic que fan en tot el dia és mirar a través de la tanca que separa el camp enfangat on malviuen de la nostra Europa?

Fa un dia clar i assolellat en aquesta part de l'Anoia que vol ser Segarra. El cereal esclata en verd, la vida ens crida.

l'Amina és filla de Calaf, de pares i avis vinguts de Nador fa ja molts anys. La imatge que els narro l'esfereeix. N'ha tingut prou amb el senzill relat, per entendre per què vaig escriure Sense sortida. A partir d'aquí tot ha anat per on havia d'anar. L'Aina ha tret la seva vis reivindicativa i la resta dels estudiants de 3er d'ESO de l'IES Alexandre de Riquer de Calaf han entrat perfectament en el joc: han escoltat amb respecte la meva 'xapa' i han seguit fent-ho quan han començat a intervenir els seus companys.

La trobada, prevista per una hora, ha durat 100' de rellotge, dedicatòries de llibres i selfies a banda. Val a dir que eren els estudiants de 3er d'ESO que no han anat d'intercanvi a Alemanya; majoritàriament per motius econòmics, i algun per raons acadèmiques.

Estar al seu costat, atorgar paraules als seus neguits no sempre fàcils de definir, construir un relat sobre coneixement, llibertat i justícia del qual ells en voldrien ser protagonistes, ha donat sentit al meu dia d'avui; un dia on m'avergonyeixo de ser europeu.

Els professors, atents, còmplices dels seus estudiants i conxorxats amb mi amb facilitat, han posat el to acadèmic a una estona d'aquelles que justifiquen totes les dificultats que a voltes te l'escriptura.

Quan torno a Calaf?

La visita a l'Institut Alexandre de Riquer de Calaf s'ha fet amb la participació de la Institució de les Lletres Catalanes

Ho podeu llegir al blog de la Institució de les Lletres catalanes:

http://www.lletrescatalanes.cat/ca/autors-a-les-aules-c/item/1291-d-idomeni-a-calaf-per-rafael-vallbona

O al seu Facebook:

https://www.facebook.com/Lletres/posts/804776426294372

L'estripada: No en nom meu

He escrit al meu blog que m'avergonyeixo de ser europeu i, per primera vegada en anys, ningú no m'ha insultat, l'habitual a la xarxa. Al contrari: escriptors, funcionaris, jubilats, periodistes, universitaris, alcaldes, llibreters o ciclistes s'han mostrat totalment d'acord amb el text. Ara Rajoy es nega a donar explicacions al Congrés de la indecent cimera de Brussel·les sobre refugiats, i a la vergonya li afegeixo la nàusea intel·lectual i un profund menyspreu per aquesta política que aboca Europa al pou més miserable de la condició humana.

Que l'Europa nascuda del tractat de Roma, entre d'altres, per evitar més mortaldats com les de les dues guerres, tanqui la porta de forma vexatòria a milers de persones que, després de perdre-ho tot, només busquen viure dignament, és l'agonia del colonialisme: "Aquesta finca és nostra i no hi entra ningú més". Ras i curt.

A l'Europa d'avui no hi cap tothom, és clar. El que calia fer era exportar Europa (l'Europa del benestar) arreu, i no abandonar-los després d'haver-nos saquejat i atendre'ls només en funció de que puguin esdevenir un nou mercat. Això és imperialisme i dona ales als racistes.

No en nom meu. Vull un 'brexit' personal. Marxar d'aquesta vergonya.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/catalunya-vespre-lestripada-avui-amb-rafael-vallbona-/audio/913821/

Avinyonet de Fahrenheit

Al marge de la batussa política i les mentides, enganys i trampes habituals, que un ajuntament tanqui la biblioteca, en llenci els llibres i destini l'espai a coworking (és a dir, posar pantalles d'ordinadors) és un signe dels temps. Però Josep Maria Bartolomeu, alcalde d'Avinyonet de Puigventós, no s'ha de preocupar. La seva actuació, tot i pròpia de bàrbars, no s'allunya tant de l'actitud que la societat te vers les humanitats i el coneixement crític. Si la universitat es desentén de les lletres i del pensament climatèric per què posen en crisi l'ortodòxia dominant i, en lloc de formar individus crítics, gradua ésser dúctils i submisos als interessos del mercat; per què un poble que vol ser modern i lliure, no hauria de fer un gest similar? Doncs això és el que ha fet el govern convergent: està en onda.

Evidentment la catalogació dels llibres, si eren propietat municipal o cedits, la possibilitat de que en un un mateix espai hi convisquin pantalles i volums (si eren 700 llibres com diuen ara i són 1.500 veins), o l'obligació, moral com a mínim, que la cosa pública ha de tenir en la difusió i el foment de la lectura com a eina de coneixement, mai no han passat pel cap del consistori. Què es podia esperar sinó la pira? 

El govern d'Avinyonet no està sol. Se d'un poble força més gran on gairebé passa el mateix, si no fos per què un veí ho va descobrir a temps. Però els primers llibres ja eren al contenidor. I que no passi ànsia l'alcalde. D'aquí a quatre dies ningú en parlarà, i a les properes eleccions ningú ja no ho recordarà. I tot serà normal i maco i el poble restarà en pau, au. Potser algú llegirà El último día de Terranova, de Manuel Rivas, i plorarà de ràbia. Serà el raret del poble.

Vergonya de ser europeu

L'Europa que es va construir per salvar-nos per sempre més de la guerra i que ens havia de fer créixer rics i plens, ha tancat la porta als nassos als que fugen de la mort, la fam i la destrucció, igual com els europeus fugien a meitats del segle XX. La meva Europa diu que no hi vol ningú més al seu jardí d'opulència tramposa, que la finca només és per a nosaltres. I jo, avui, sento vergonya d'aquesta que havia de ser la casa comuna de tothom.

Però els dirigents europeus, cínics i mentiders, no volen embrutar-se les mans de sang, per això donen diners a Turquia a canvi de que sigui el dictador Recep Tayyip Erdogan qui s'encarregui de fer la feina bruta. Ho farà amb molt de gust, per què te la paella pel mànec. A canvi, Europa farà la vista grossa als crims, l'autoritarisme i l'escapçada de llibertats del règim turc; com fa habitualment sempre que al poder financer a qui es deu li interessa. I així Alemanya tindrà ben aviat un nou mercat rendit als seus peus. El Quart Reich continua avançant indolor sense oposició pel front de l'Est. I sense tacar-se de sang gràcies a la complicitat i el cinisme del president del Consell Europeu Donald Tusk. Els grecs, socis comunitaris menystinguts i vexats, rebran quatre rals per què callin; feina tenen per no ofegar-se, deu pensar frau Merkel.

Si aquesta és la política europea a mi que em donin de baixa; exigeixo un brexit individual. Jo no vull formar part d'aquesta Europa que humilia els dèbils i criminalitza els pobres promovent la seva desaparició física del territori propi. S'assembla massa a altres episodis recents de la història de la humanitat.

A que recorden camps de refugiats com el d'Idomani?

No hi ha associació capaç de portar aquests dirigents europeus al Tribunal Internacional dels Drets Humans? On són els indignats? O la indignació només és pel que ens ateny en particular?

Quina vergonya ser europeu.

Els dits enganxosos de la censura franquista

Sticky fingers, novè disc dels Rolling Stones a Europa, a Espanya va tenir originàriament aquesta portada. Coses de la censura franquista. El treball interpretava amb literalitat el títol del disc: Sticky Fingers.
Per sort la censura franquista no es va carregar els cèlebres llengua i llavis stonians, que apareixen per primera vegada en aquest disc.
L'any 2003 la portada original, dissenyada per Andy Warhol, va ser nomenada una de les millors 50 portades de la història del disc.


donem les gràcies a en Ramon Martínez per facilitar-nos la imatge de la portada

Ser prou bons

Vaig sentir dir fa uns dies a en Lluís Bosch (premi Agustí Vehí 2015 per la recomanable Besòs mar) que, si la literatura catalana no te més lectors potser és degut a que els autors no som prou bons. No dic que no sigui així en alguns casos, però tampoc no generalitzaria. O, posats a trobar xacres col·lectives que empetiteixen els lectors de llibres catalans, també hauríem de citar el sector de la indústria editorial que no fa be la feina, els mitjans de comunicació que bandegen els autors locals per ignorància o mala fe, o el públic que no llegeix en català per prejudicis prou coneguts. O sigui, de que no es llegeixin més autors catalans tots en tenim una certa responsabilitat, crec, benvolgut Lluís.

En Rafael Tasis, traductor, divulgador literari, pare de la novel·la negra i treballador incansable en pro de la literatura catalana, reconeixia les seves limitacions literàries i intel·lectuals en un text autocrític que reprodueix el llibre d'Àlex Martín Rafael Tasis, novel·lista policíac. Espero que el primer seminari sobre l'autor de La Bíblia valenciana que es farà dimecres vinent a l'Institut d'Estudis Catalans trobi un moment per valorar aquesta actitud. Acceptem les limitacions de Tasis, però sense ell potser Manuel de Pedrolo no hauria escrit novel·les. I sense Pedrolo no sabem que hauria fet en Jaume Fuster. I sense ell, pare del Congrés de Cultura Catalana i de l'Associació d'Escriptors, quants autors escriurien en català, quants lectors hi llegirien i quants editors hi publicarien? I...

No és aquest un text autojustificatiu. Vull dir que una cultura moderna és una àrdua obra comuna que s'ha de perllongar en l'esforç i les voluntats de cadascú. I de tot això en falta, ara.