Que no es venguin prou llibres no vol dir que es llegeixi menys. En un any de vida la biblioteca Carles Rahola de Girona ha tingut més de 370 mil visitants, que no és poc. El digital de cultura Núvol ha arribat al milió de lectors; l'ús del català continua creixent més a la xarxa que al carrer (sic). I de llibreries en tanquen (com tanquen merceries), però també n'obren de noves; i n'hi ha que creixen. A Sant Just Desvern Silvana Vogt i Arnau Cònsul han inaugurat Cal Llibreter, una llibreria amb vocació literària i generalista en una antiga merceria (com fa deu anys va fer Casa Anita). I al Poblenou, on hi havia hagut la popular botiga de roba Juanita, s'hi traslladarà aviat Nollegiu, una de les noves llibreries (2013) de més èxit. Per això abandonen el petit local del carrer Amistat i s'instal·len a les tres plantes de la que va ser una de les botigues més emblemàtiques del barri, sobretot per les núvies. I diu molt dels propietaris i de la gent del Poblenou (sobretot de qui llegeix), que lloguin el local a uns llibreters en lloc de fer-ho a una franquícia. I com què, com deia en Huertas Claveria, el Poblenou és el primer poble de la costa, insistim en la importància que s'obrin llibreries als pobles, que no tot és Barcelona.
Si es venen menys llibres, però la gent va més a les biblios i s'interessa més per la difusió cultural, vol dir que l'èxit de les noves llibreries rau, sobretot, en la capacitat dels qui les regenten per atraure el públic cap a llibres que encara no sap que els vol llegir. "Aconseguir engrescar un no lector és un orgull", diu Xavier Vidal, de Nollegiu. No és fàcil, però és això. Després hi ha els avatars del mercat, però el triomf és fer atractiu el desconegut.
11/1/16
Odissea espacial al carrer 14
La darrera transmutació del
camaleó. El duc blanc i negre del paquet de Gitanes i un suau "Bonsoir París,
je m'appelle David Bowie", l'amant de China girl i d'Absolute beginners, i l'aràcnid
gegant que va envair el Mini-estadi una nit de primavera, viuran per sempre el
record d'aquell músic de metro a l'estació del carrer 14 cantant Space Oddity. Quan tot Nova York era part de la meva odissea.
La banda sonora de les nostres
vides ens visita als llocs més inesperats.
Mark Carr Pritchard (guitar), Aynsley Dunbar (drums)
I per si no en teniu prou i voleu una versió més oficial.
8/1/16
L'estripada. Hooliganisme català
Entre els Barça-Espanyol i el no de la CUP, el nivell de la bona educació pública i el diàleg del que tan presumim els catalans està per sota de zero.
Aquest club que glorieja els seus valors i en el qual s'emmirallen milions d'infants i joves d'arreu del món, faria be en renyar públicament una de les seves estrelles que, és de sobres sabut, es vanta de provocar i no se n'està de faltar al respecte a qualsevol rival. Però es veu que, si ets un bon futbolista, pots ser tan mal educat com vulguis, i encara et riuen les gràcies.
Atiats, suposo, per les males maneres d'aquest xicot, desenes de persones s'estan dedicant aquests darrers dies a insultar i posar els membres de la CUP de volta i mitja. La legítima i democràtica decisió de no investir Mas ha encès el hooliganisme polític entre persones fins ara d'ordre i seny, que aprofiten les xarxes asocials i els mèdia per dir-los de tot.
Els catalans estem orgullosos d'entendre'ns parlant, de promoure els valors ètics i socials i tot de coses així.
Però darrerament, entre el futbol, la política i els tèrbols vents del món, potser estem perdent modus i vergonya. Vigilem, a veure si al darrera no perdem també l'honra. I llavors si que no serem res; ni poble.
Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:
7/1/16
Paraules per al Tradicionàrius
Amb un concert de l'Orquestrina Galana, que rememorarà els 35 anys del disc Ball amable, tot una fita en la música popular catalana, divendres comença al CAT de Gràcia el Tradicionàrius, el festival de música folk més important del país i cita de referència al sud d'Europa.
Enguany he tingut l'honor de ser escollit per a escriure el pròleg del programa del festival. És aquest:
Melodies de la nostra vida
Nascuts en una societat abocada a la desmemòria, la generació dels 60 va construir les primeres referències musicals amb els Beatles, els Stones, Dylan i la càrrega de descoberta i experimentació vital que tots plegats comportaven. Fills d'un país sense passat ni futur, va ser gràcies al missatge de llibertat i de trànsit vers un nou temps canviant (The times they are a changin no era una broma, era una consigna), que vam ser capaços de construir un imaginari cultural, cívic i polític nou i original, què va anar més enllà de l'herència resistencial i de la feixuga derrota que la societat catalana duia escrita al rostre en aquells anys de plom d'infantesa i adolescència. El rock era un indicador de vida moderna que mantenia encesa l'esperança per a les joves generacions; un avenir, però, que quedava llunyà de la tradició cultural catalana, somorta en el fracàs social de la guerra.
I per aquell camí vam descobrir el folk, que amb Pete Seeger, Joni Mitchell i tants d'altres ens va descobrir l'arrel tradicional que lliga la música amb la societat de la seva època, una música que parteix de les melodies del poble i pren una expressió contemporània: el big bang de la cultura catalana de postguerra. La refundació d'una nova/vella idea de país, amb un peu en la tradició i el llegat, i l'altre amb els esdeveniments socials, cívics i culturals que donen consistència al món. El retorn a la Catalunya cosmopolita consolidada als anys vint i trenta; un lloc d'on mai no ens hauríem d'haver mogut.
El Grup de folk va donar forma a aquella quimera. I els festivals no van ser un miratge, van ser una llavor, i el Canet Rock de 1975 la gran col que en va florir en una nit de música i futur. Els Coses van capgirar la cançó d'autor, que ja començava a fer badallar als més joves, introduint l'estètica i el llenguatge del folk rock britànic que havien mamat de Pentangle o Fairport Convention. I a tombar els vuitanta, la colla d'aprenents d'escriptor de 'La font del cargol' va demanar l'Orquestrina Galana de participar en una festa-performance literària que va acabar essent una de les gresques més pop i desenfrenades que hi ha hagut mai a Premià de Mar. La xarxa s'anava trenant. La música popular havia passat a format part del pòsit cultural de les generacions joves amb la mateixa naturalitat que Lou Reed, la ma lenta d'Eric Clapton o Quadrophenia dels Who. I el Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) recollia suports per posar-se en marxa a Gràcia i situar la música tradicional al lloc que li correspon i obrir-la als més joves.
Les melodies de la nostra vida sonaven tant a Fender com a gralla, o de fet a una conjunció estranya d'ambdues. La Dharma ho va llegir ràpidament i fins i tot els carrers de Madrid es van omplir de clams: 'con la Dharma se arma'. Ens sentíem cridats a participar activament en la construcció d'un nou país i estàvem convençuts de fer-lo més just, modern i de progrés. La música va ser part essencial en aquella presa de consciència i de recuperació de la memòria: la tradicional per entendre d'on veníem, el pop i el rock per saber on volíem anar. I ens vam proposar ser catalans com a forma pròpia de ser universals.
I vagar tothora pel món com autèntics Woody Guthrie amb una melodia que ens reconegui i que, a la vegada, ens apropi a la resta de civilitzacions. Per què aquesta terra és la nostra terra.
Manuel de Pedrolo, l'enemic abatut?
 |
| Castell de l'Aranyó, casa natal de Pedrolo |
La llegenda del pelegrí que, en no ser acollit pels amos del mas, els va convertir els pallers i el bestiar en pedres, defineix el caràcter de l'Aranyó, un llogarret mig despoblat a l'altiplà de la Segarra dominat per un enorme castell del segle XII, convertit en casal el XVII, i amb dues grans roques en forma de paller que inquieten al visitant. Al castell de pedres gèlides i portalada obaga, llavors propietat d'una família de modesta noblesa rural del secà, hi va néixer l'any 1918 Manuel de Pedrolo.
El terròs impressiona al viatger que, en sentir a la pell el seu caràcter aspre i dur i els horitzons infinits i clars, pensa de seguida en Cormac McCarthy, Don deLillo, Win Wenders o en impactes recents com el film Nebraska. És llavors que repassa lectures com Joc Brut, Tocats pel foc o Mossegar-se la cua, i redescobreix una modernitat tan intel·ligent i potent que encara avui costen d'entendre a una cultura històricament poruga com la catalana. En Jordi Coca, autor de Pedrolo perillós?, un clàssic de 1973 reeditat el 91, sosté què "l'obra de Pedrolo es excessiva en tots els sentits per la varietat tècnica i temàtica. Això desconcerta i provoca una mena d'impossibilitat d'entrar-hi. Els nous editors, els nous crítics i el nou públic el desconeix i, per tant, estem en un carreró sense sortida." El professor de la universitat de Salamanca Àlex Martín és quasi tan contundent com la duresa de molts personatges pedrolians, ànimes tocades pel fred que baixa del Montsec a la plana segarrenca: "Va ser un home avançat al seu temps. Una veu incòmoda per les estructures del moment. A una literatura avorrida i abstreta hi va introduir noves tendències. Entre elles les literatures populars, tan desprestigiades i repudiades pels escriptors i les patums universitàries del moment."
Batxiller a Tàrrega, estudis de psicologia estroncats per la guerra, cenetista i artiller de l'exèrcit popular, Pedrolo és un personatge tan atípic en la cultura de postguerra, que només un altre outsider com Rafael Tasis pot veure en ell el futur novel·lista capaç d'atraure la modernitat de la literatura americana i europea a les lletres catalanes per ampliar la base lectora amb relats de qualitat i gran difusió. L'erotisme, el gènere negre o el desgraciat home del carrer dels 60 convertit en literatura renoven l'esllanguit paisatge literari, però no agraden gens a l'oficialitat. "A Pedrolo li interessava la condició humana, la gent corrent, les conductes i els límits." diu l'Àlex Martín, "Molestava l’asfíxia que mostrava (cas de Joc brut) perquè els seus personatges estan predestinats a la fatalitat, a l’obstrucció del sistema, a no tenir sortida, no saben on van. Ell i en Mario Lacruz –El inocente- van aconseguir burlar la censura fent textos que es llegien entre línies."
Incomoditat que es trasllada a les idees polítiques. Fill de l'existencialisme profundament sartrià, la cultura catalana dominant és incapaç d'assumir que un home de plantejaments radicals sigui també el que més ven, el més popular: "L’enemic a batre és Pedrolo, el seu èxit és insultant.” diu Rodoreda en una carta a Joan Sales. Pedrolo rep el Premi d'Honor el 1979, ella l'any següent. Avui Pedrolo és un autor que desapareix de l'imaginari del lector català. Andreu Martín, com molts autors descendent directe de Pedrolo, "em va descobrir la possibilitat d'escriure una digna novel·la policíaca ambientada al nostre país" és realista, és a dir, cru: "som una societat tan ingrata, de memòria tan curta, que m'estranya que hi hagi gaire gent que encara el tingui de referent".
 |
| Pedrolo l'any 1979 al seu estudi (FOTO. Robert Ramos / Ara) |
Mecanoscrit, clàssic contemporani
Publicada el 1974, la història de l'Alba i el Dídac en un món arrasat és un dels llibres més llegits en català, sobretot pels joves. Un còmic, una mini-sèrie (1985) i la traducció a força idiomes van projectar durant anys l'obra de Pedrolo. Però el long-seller ha ofuscat a altres títols seus considerats millors.
Aquest any s'ha estrenat la pel·lícula que va engegar Bigas Luna i que va acabar Carles Porta en morir el director. Crítiques discretes i un modest èxit de taquilla no han ajudat a rellançar l'obra de l'escriptor. Tot i això, Mecanoscrit és un clàssic de la literatura europea contemporània.
Barcelona, París, Barcelona
L'Enric Calpena ha escrit una biografia de Barcelona (ed. 62) digna d'elogi. Primer per la lleugeresa del text i l'exactitud i visibilitat de les idees que hi aboca. Fugint de formes feixugues ha fet una crònica de la història de la ciutat en 156 apassionants episodis que es llegeixen com una novel·la de no ficció. Segon per l'ús de documentació exhaustiva com correspon a un periodista especialitzat en difondre la història a premsa, ràdio i TV. I tercer pel reconeixement que es mereix una feinada solitària i ingent com la seva.
L'any 2013 Le Livre de Poche va publicar Dictionnaire historique de París. És un diccionari amb tots els ets i els uts: 48 autors, més de 400 articles, 200 pàgines il·lustrades i 828 amb text de cos 6. Tapa tova, estoig de cartró i 28 €. Un vademècum que es ven com xurros a llibreries populars com Gilbert Jaune. És a dir, tot el pes de l'academicisme al servei de la divulgació. Una altra forma de difondre la història. La diferència: el pressupost.
Algú atorgarà al llibre d'en Calpena la responsabilitat del relat històric de la ciutat, com fins no fa molt carregaven el pes de la història del moviment obrer a un llibre d'en Josep Maria Huertas de 1971 que costa de trobar fins i tot a les biblios. I mentrestant els historiadors, responsables d'escriure la història, dediquen el temps a barallar-se per clientelisme polític o a anar a sang amb els col·legues que col·laboren als mèdia.
Tenim un problema amb el relat de la història. Hi ha cròniques excel·lents com el d'en Calpena, però algú hauria d'agafar una colla d'historiadors per les orelles i posar-los a treballar en un diccionari històric de Barcelona, per exemple. Que no només de turistes i veïns viu la ciutat.
4/1/16
La divergència independentista
Un dissabte de juny de 1977, durant la campanya de les primeres eleccions generals de la democràcia, Jordi Pujol es va dirigir a un grup de joves amb estelades amb el triangle groc que l'increpaven cridant "independència i socialisme" i "ni Espanya, ni França, Països Catalans" tot dient-los: "ja m'agrada que sigueu independentistes, així quan sigueu grans votareu a CDC". No era una frase de campanya ni una de les seves sortides, era una declaració d'estratègia política del nacionalisme catòlic i conservador vers un renaixent independentisme de clar signe socialista, però minoritari i fragmentat en molts grups.
Una anàlisi fallida. Fa setmanes un conseller de la Generalitat em descarregava bravades d'ira contra l'esquerra per no adonar-se que la independència només seria possible si la liderava la dreta d'Artur Mas. El passat maig, en una tertúlia radiofònica, vaig mantenir una agra discussió amb la llavors presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, respecte el paper de la CUP en el procés. Jo li insistia a argumentar que no donés per fet el suport sense fissures de l'esquerra socialista, però ella, amb una vehemència exacerbada, dibuixava un escenari de pràctica rendició de tots els independentistes als peus del president. El reconeixement, diumenge, de que s'havia equivocat l'honora personalment, però insinua una capacitat d'anàlisi polític més pres pel cor que no pas per les raons.
La vida futura del procés. El procés sobiranista tal i com s'ha anat construint, com a mínim des de 2012, ha arribat a la fi. És clar que, amb els magres resultats obtinguts per Convergència a les eleccions del 25 de novembre, just quan demanava un ampli suport per tirar-lo endavant, era difícil preveure res millor. Aquella nit l'aposta d'en Mas començava a sotsobrar, i els fets polítics que s'han esdevingut a partir de llavors i fins aquest diumenge ho certifiquen. Xavier Monge, ex membre del secretariat nacional de la CUP, ho va definir així, ras i curt, el dia abans de dimitir de l'orgue directiu: "el procés és el frau més gran de la política catalana. Els independentistes no vam guanyar el 27-S. El mandat és inexistent i encara parlem d'investir el major cadàver polític del moment". Aquesta és la idea majoritària entre els membres de la CUP, però això no vol dir que l'independentisme hagi mort. En tot cas el que ha mort és l'estratègia sobiranista del nacionalisme conservador, la vella idea d'en Pujol del "'ja m'agrada que sigueu independentistes, així quan sigueu grans votareu a CDC". El Conseller indignat per la negativa de l'esquerra a atorgar el protagonisme independentista a Artur Mas haurà d'entendre que les urnes legitimen un govern, però no sacralitzen històricament un procés; hi ha tants projectes com opcions polítiques.
La majoria d'aquells joves va acabar a les files convergents, i altres van tenir algun modest càrrec a la Generalitat sense militar al partit de Pujol. Era el moment de fer un país nou, modern, just i lliure, on el català tingués el protagonisme social que la dictadura li havia arrabassat. I una part important de l'independentisme va entendre que les esperances en la reconstrucció nacional passaven forçosament per acceptar el protagonisme de la dreta nacionalista majoritària i el rol polític de l'autonomisme com a mal menor i punt de partida d'aquell futur que creien a les seves mans.
Amb Heribert Barrera presidint el Parlament i ERC ensarronada en una teranyina institucional que la va conduir al declivi, així va ser com Pujol va fagocitar l'independentisme d'esquerres i va eixamplar el caràcter transversal i de masses del seu partit. L'ànima nacional, més sentimental, va prevaldre per damunt de la ideològica, més necessitada d'arguments i d'una formació política massa dèbil. Els que no van optar per la proposta convergent van vagar durant anys perduts en el marasme dels grupsucles polítics minoritaris i permanentment escindits, i no hi va haver Onze de Setembre que no fossin atonyinats i criminalitzats per la policia sense que en Pujol mogués un dit per ells.
Artur Mas ha seguit la mateixa estratègia per atraure el suport de la CUP, però aquest cop l'esquerra hereva dels partits independentistes dels setanta no s'ha cregut el possibilisme i la promesa d'aixecar un país lliure, nou i just. O han après la lliçó dels seus antecessors (poc probable en política) i no estan disposats a deixar-se entabanar o, sabent-se més forts, organitzats i capaços, han decidit no ser la crossa de la dreta nacionalista i tirar endavant el seu propi projecte, les seves pròpies esperances. I li han plantat cara, una circumstància que Pujol mai no hauria imaginat; per si de cas ja es va encarregar de desmantellar-ne les restes.
Una anàlisi fallida. Fa setmanes un conseller de la Generalitat em descarregava bravades d'ira contra l'esquerra per no adonar-se que la independència només seria possible si la liderava la dreta d'Artur Mas. El passat maig, en una tertúlia radiofònica, vaig mantenir una agra discussió amb la llavors presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, respecte el paper de la CUP en el procés. Jo li insistia a argumentar que no donés per fet el suport sense fissures de l'esquerra socialista, però ella, amb una vehemència exacerbada, dibuixava un escenari de pràctica rendició de tots els independentistes als peus del president. El reconeixement, diumenge, de que s'havia equivocat l'honora personalment, però insinua una capacitat d'anàlisi polític més pres pel cor que no pas per les raons.
Major perplexitat és la que ha provocat l'actual president de l'ANC, Jordi Sánchez, que ha demanat literalment "perdó" per haver suggerit també el vot per la CUP. Com pot ser que Sánchez, polítoleg que prové de la Crida, no hagués previst un escenari de negativa? Tan convençut està que l'ANC ha aconseguit dissoldre les diferències històriques entre els independentistes catalans? Potser amb aquest penediment assumeix que l'Assemblea només representa el sector polític afí a JxS. En Pere Puges, un dels antics dirigents dels setanta que, posteriorment, va estar anys fent política local com a regidor pel PSC a Sant Boi de Llobregat, m'explicava com va anar el procés de formació d'una entitat capaç d'aglutinar, des de la societat civil, totes les sensibilitats independentistes: "els veterans que no havien perdut les referències van estar any i mig discutint, sis mesos per correu i un any cara a cara, per aixecar un projecte comú. Jo i en Carles Castellanos vam reviure les velles trifurques entre els dos PSAN, perquè els dos grans factors de xoc seguien dempeus: primer el tema dels Països Catalans. Aviat va quedar clar que no es donaven les condicions per fer una revolució d'aquest abast, i la majoria de la gent va abonar aquesta idea. El segon tema era la dicotomia entre revolució nacional i social. La tesi majoritària va ser: Si ara la gent reclama revolució nacional fem-la i després, gràcies també a la crisi, ja empenyerem la social. Els mateixos vells temes d'enfrontament dels setanta". Els mateixos temes que van permetre Pujol desmantellar l'independentisme socialista i arrossegar-lo cap a les files conservadores. Els mateixos temes que van portar l'independentisme irreductible a l'anorreament durant anys. I gairebé els mateixos temes que estan portant la CUP al límit de la seva capacitat de resistència dialèctica. Puges reconeixia que "cedir el pas als joves és el millor per evitar reproduir les guerres del passat, la gent de menys de 45 anys refusa el llegat polític de Pujol". Per què, doncs, donar per fet que l'independentisme d'esquerres investiria Mas? Per què no s'ha volgut veure la notable diferència actual entre el sentiment nacional i la raó política i social. Per què es vol negar que l'independentisme d'esquerres ha madurat?
La vida futura del procés. El procés sobiranista tal i com s'ha anat construint, com a mínim des de 2012, ha arribat a la fi. És clar que, amb els magres resultats obtinguts per Convergència a les eleccions del 25 de novembre, just quan demanava un ampli suport per tirar-lo endavant, era difícil preveure res millor. Aquella nit l'aposta d'en Mas començava a sotsobrar, i els fets polítics que s'han esdevingut a partir de llavors i fins aquest diumenge ho certifiquen. Xavier Monge, ex membre del secretariat nacional de la CUP, ho va definir així, ras i curt, el dia abans de dimitir de l'orgue directiu: "el procés és el frau més gran de la política catalana. Els independentistes no vam guanyar el 27-S. El mandat és inexistent i encara parlem d'investir el major cadàver polític del moment". Aquesta és la idea majoritària entre els membres de la CUP, però això no vol dir que l'independentisme hagi mort. En tot cas el que ha mort és l'estratègia sobiranista del nacionalisme conservador, la vella idea d'en Pujol del "'ja m'agrada que sigueu independentistes, així quan sigueu grans votareu a CDC". El Conseller indignat per la negativa de l'esquerra a atorgar el protagonisme independentista a Artur Mas haurà d'entendre que les urnes legitimen un govern, però no sacralitzen històricament un procés; hi ha tants projectes com opcions polítiques.
Això també ho haurien d'entendre els membres, dirigents i càrrecs electes de la CUP que, en un lògic atac d'ansietat, ja han amenaçat amb trencar la formació, repetint de nou el mateix error de l'independentisme dels anys setanta, error que el va portar a la submissió a la dreta i a la presència política residual durant dècades.
Aquests darrers tres anys hem assistit, impassibles, a un seguit de maniobres que tendien, fonamentalment, a consolidar el lideratge d'un líder dèbil en tots els flancs. Per apuntalar políticament un Mas debilitat a les urnes progressivament (el 2012 va perdre 12 diputats, però tot i això amb ERC i la CUP sumaven 74 -i fins i tot restant-li els 6 d'UDC sumaven majoria absoluta-, contra els 72 de JxS i la CUP el 2015), assetjat judicialment per una rastellera llarga de cassos de corrupció, i incapaç de complir amb els anhels dels qui creien en ell, s'inventa un succedani de referèndum per donar una validesa inversemblant al seu projecte. Amb la complicitat d'una ANC fidel promou la mobilització popular creant unes expectatives a curt termini que algú amb dos dits de seny s'hauria d'anar encarregant de desmentir, entabana ERC (com va fer en Pujol l'any 80) en una llista única a la qual els republicans s'hi havien negat tres vegades i, finalment, creu que amb tota aquesta motxilla de mèrits i algunes concessions que està per veure que es puguin complir, convencerà l'esquerra anticapitalista perquè el faci president de nou.
La CUP ha tancat la porta al procés d'en Mas, però això no vol dir que l'independentisme estigui vençut ni acabat, ans al contrari. La necessària reflexió sobre aquesta situació terminal hauria de fer madurar la societat catalana. No s'ha perdut res perquè res no s'havia guanyat. La il·lusió que tanta gent de bona fe havia posat en aquest procés no s'ha de convertir ara en derrota. En aquest país mai no s'havia parlat d'independència amb tanta naturalitat, i mai hi havia hagut tanta gent que s'hi mostrés a favor. Faria bé la classe política espanyola de fer una anàlisi realista de la situació catalana en aquest sentit.
Qui, des de Madrid o Barcelona, sigui polític o corifeu mediàtic, consideri que el camí de Catalunya cap a un futur estat s'ha estroncat és que no vol veure més enllà del seu nas o vol tapar, així, les seves pròpies nafres. És cert que un procés liderat per la dreta catòlica, viciada per anys de poder i poc fiable en tots els sentits, està esgotat. A les mans dels ciutadans està bastir-ne un de nou, fet de certeses i justícia social, encara que sigui més llarg i lent. "La democràcia és lenta", va dir David Fernández a Antonio Baños fa uns dies.
I la gent també té altres problemes i anhels. Diumenge a la nit Agustí Burriel interpretava Sinatra al Jamborée. Va acabar el concert interpretant el clàssic More. "More vol dir Más, Mas, enteneu?" s'esforçava el cantant. Però el públic que omplia el club no li va seguir el joc, tenia la ment i els somnis en altres coses seves, volant per damunt els gratacels de New York New York, potser.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)