4/1/16

La divergència independentista

Un dissabte de juny de 1977, durant la campanya de les primeres eleccions generals de la democràcia, Jordi Pujol es va dirigir a un grup de joves amb estelades amb el triangle groc que l'increpaven cridant "independència i socialisme" i "ni Espanya, ni França, Països Catalans" tot dient-los: "ja m'agrada que sigueu independentistes, així quan sigueu grans votareu a CDC". No era una frase de campanya ni una de les seves sortides, era una declaració d'estratègia política del nacionalisme catòlic i conservador vers un renaixent independentisme de clar signe socialista, però minoritari i fragmentat en molts grups.
La majoria d'aquells joves va acabar a les files convergents, i altres van tenir algun modest càrrec a la Generalitat sense militar al partit de Pujol. Era el moment de fer un país nou, modern, just i lliure, on el català tingués el protagonisme social que la dictadura li havia arrabassat. I una part important de l'independentisme va entendre que les esperances en la reconstrucció nacional passaven forçosament per acceptar el protagonisme de la dreta nacionalista majoritària i el rol polític de l'autonomisme com a mal menor i punt de partida d'aquell futur que creien a les seves mans.
Amb Heribert Barrera presidint el Parlament i ERC ensarronada en una teranyina institucional que la va conduir al declivi, així va ser com Pujol va fagocitar l'independentisme d'esquerres i va eixamplar el caràcter transversal i de masses del seu partit. L'ànima nacional, més sentimental, va prevaldre per damunt de la ideològica, més necessitada d'arguments i d'una formació política massa dèbil. Els que no van optar per la proposta convergent van vagar durant anys perduts en el marasme dels grupsucles polítics minoritaris i permanentment escindits, i no hi va haver Onze de Setembre que no fossin atonyinats i criminalitzats per la policia sense que en Pujol mogués un dit per ells.
Artur Mas ha seguit la mateixa estratègia per atraure el suport de la CUP, però aquest cop l'esquerra hereva dels partits independentistes dels setanta no s'ha cregut el possibilisme i la promesa d'aixecar un país lliure, nou i just. O han après la lliçó dels seus antecessors (poc probable en política) i no estan disposats a deixar-se entabanar o, sabent-se més forts, organitzats i capaços, han decidit no ser la crossa de la dreta nacionalista i tirar endavant el seu propi projecte, les seves pròpies esperances. I li han plantat cara, una circumstància que Pujol mai no hauria imaginat; per si de cas ja es va encarregar de desmantellar-ne les restes.

Una anàlisi fallida. Fa setmanes un conseller de la Generalitat em descarregava bravades d'ira contra l'esquerra per no adonar-se que la independència només seria possible si la liderava la dreta d'Artur Mas. El passat maig, en una tertúlia radiofònica, vaig mantenir una agra discussió amb la llavors presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, respecte el paper de la CUP en el procés. Jo li insistia a argumentar que no donés per fet el suport sense fissures de l'esquerra socialista, però ella, amb una vehemència exacerbada, dibuixava un escenari de pràctica rendició de tots els independentistes als peus del president. El reconeixement, diumenge, de que s'havia equivocat l'honora personalment, però insinua una capacitat d'anàlisi polític més pres pel cor que no pas per les raons.
Major perplexitat és la que ha provocat l'actual president de l'ANC, Jordi Sánchez, que ha demanat literalment "perdó" per haver suggerit també el vot per la CUP. Com pot ser que Sánchez, polítoleg que prové de la Crida, no hagués previst un escenari de negativa? Tan convençut està que l'ANC ha aconseguit dissoldre les diferències històriques entre els independentistes catalans? Potser amb aquest penediment assumeix que l'Assemblea només representa el sector polític afí a JxS. En Pere Puges, un dels antics dirigents dels setanta que, posteriorment, va estar anys fent política local com a regidor pel PSC a Sant Boi de Llobregat, m'explicava com va anar el procés de formació d'una entitat capaç d'aglutinar, des de la societat civil, totes les sensibilitats independentistes: "els veterans que no havien perdut les referències van estar any i mig discutint, sis mesos per correu i un any cara a cara, per aixecar un projecte comú. Jo i en Carles Castellanos vam reviure les velles trifurques entre els dos PSAN, perquè els dos grans factors de xoc seguien dempeus: primer el tema dels Països Catalans. Aviat va quedar clar que no es donaven les condicions per fer una revolució d'aquest abast, i la majoria de la gent va abonar aquesta idea. El segon tema era la dicotomia entre revolució nacional i social. La tesi majoritària va ser: Si ara la gent reclama revolució nacional fem-la i després, gràcies també a la crisi, ja empenyerem la social. Els mateixos vells temes d'enfrontament dels setanta". Els mateixos temes que van permetre Pujol desmantellar l'independentisme socialista i arrossegar-lo cap a les files conservadores. Els mateixos temes que van portar l'independentisme irreductible a l'anorreament durant anys. I gairebé els mateixos temes que estan portant la CUP al límit de la seva capacitat de resistència dialèctica. Puges reconeixia que "cedir el pas als joves és el millor per evitar reproduir les guerres del passat, la gent de menys de 45 anys refusa el llegat polític de Pujol". Per què, doncs, donar per fet que l'independentisme d'esquerres investiria Mas? Per què no s'ha volgut veure la notable diferència actual entre el sentiment nacional i la raó política i social. Per què es vol negar que l'independentisme d'esquerres ha madurat?

La vida futura del procés. El procés sobiranista tal i com s'ha anat construint, com a mínim des de 2012, ha arribat a la fi. És clar que, amb els magres resultats obtinguts per Convergència a les eleccions del 25 de novembre, just quan demanava un ampli suport per tirar-lo endavant, era difícil preveure res millor. Aquella nit l'aposta d'en Mas començava a sotsobrar, i els fets polítics que s'han esdevingut a partir de llavors i fins aquest diumenge ho certifiquen. Xavier Monge, ex membre del secretariat nacional de la CUP, ho va definir així, ras i curt, el dia abans de dimitir de l'orgue directiu: "el procés és el frau més gran de la política catalana. Els independentistes no vam guanyar el 27-S. El mandat és inexistent i encara parlem d'investir el major cadàver polític del moment". Aquesta és la idea majoritària entre els membres de la CUP, però això no vol dir que l'independentisme hagi mort. En tot cas el que ha mort és l'estratègia sobiranista del nacionalisme conservador, la vella idea d'en Pujol del "'ja m'agrada que sigueu independentistes, així quan sigueu grans votareu a CDC". El Conseller indignat per la negativa de l'esquerra a atorgar el protagonisme independentista a Artur Mas haurà d'entendre que les urnes legitimen un govern, però no sacralitzen històricament un procés; hi ha tants projectes com opcions polítiques.
Això també ho haurien d'entendre els membres, dirigents i càrrecs electes de la CUP que, en un lògic atac d'ansietat, ja han amenaçat amb trencar la formació, repetint de nou el mateix error de l'independentisme dels anys setanta, error que el va portar a la submissió a la dreta i a la presència política residual durant dècades.
Aquests darrers tres anys hem assistit, impassibles, a un seguit de maniobres que tendien, fonamentalment, a consolidar el lideratge d'un líder dèbil en tots els flancs. Per apuntalar políticament un Mas debilitat a les urnes progressivament (el 2012 va perdre 12 diputats, però tot i això amb ERC i la CUP sumaven 74 -i fins i tot restant-li els 6 d'UDC sumaven majoria absoluta-, contra els 72 de JxS i la CUP el 2015), assetjat judicialment per una rastellera llarga de cassos de corrupció, i incapaç de complir amb els anhels dels qui creien en ell, s'inventa un succedani de referèndum per donar una validesa inversemblant al seu projecte. Amb la complicitat d'una ANC fidel promou la mobilització popular creant unes expectatives a curt termini que algú amb dos dits de seny s'hauria d'anar encarregant de desmentir, entabana ERC (com va fer en Pujol l'any 80) en una llista única a la qual els republicans s'hi havien negat tres vegades i, finalment, creu que amb tota aquesta motxilla de mèrits i algunes concessions que està per veure que es puguin complir, convencerà l'esquerra anticapitalista perquè el faci president de nou.
La CUP ha tancat la porta al procés d'en Mas, però això no vol dir que l'independentisme estigui vençut ni acabat, ans al contrari. La necessària reflexió sobre aquesta situació terminal hauria de fer madurar la societat catalana. No s'ha perdut res perquè res no s'havia guanyat. La il·lusió que tanta gent de bona fe havia posat en aquest procés no s'ha de convertir ara en derrota. En aquest país mai no s'havia parlat d'independència amb tanta naturalitat, i mai hi havia hagut tanta gent que s'hi mostrés a favor. Faria bé la classe política espanyola de fer una anàlisi realista de la situació catalana en aquest sentit.
Qui, des de Madrid o Barcelona, sigui polític o corifeu mediàtic, consideri que el camí de Catalunya cap a un futur estat s'ha estroncat és que no vol veure més enllà del seu nas o vol tapar, així, les seves pròpies nafres. És cert que un procés liderat per la dreta catòlica, viciada per anys de poder i poc fiable en tots els sentits, està esgotat. A les mans dels ciutadans està bastir-ne un de nou, fet de certeses i justícia social, encara que sigui més llarg i lent. "La democràcia és lenta", va dir David Fernández a Antonio Baños fa uns dies.
I la gent també té altres problemes i anhels. Diumenge a la nit Agustí Burriel interpretava Sinatra al Jamborée. Va acabar el concert interpretant el clàssic More. "More vol dir Más, Mas, enteneu?" s'esforçava el cantant. Però el públic que omplia el club no li va seguir el joc, tenia la ment i els somnis en altres coses seves, volant per damunt els gratacels de New York New York, potser.


1 comentari:

sempre CAT. ha dit...

En aquest moment fins i tot reflexionar es difícil.....
Hem de tirar endavant, COM SIGUI!!!!!!!!