Contra la calor

Contra la calor, lectures. No hi ha millor estiu que el que passat a l'ombra, amb una beguda fresca i un llibre. No em direu que, amb aquestes onades de calors salvatges, passareu les vacances a sol i serena? Jo en proposo alguns i després feu el que vulgueu; però al setembre no digueu que no us he avisat. Per començar Irene, de Pierre Lemaitre (Bromera), la primera novel·la del poli Camile Verhoeren. Més que un trhiller, un relat on el crim és un element quasi barroc, on París és un decorat i on la depravació humana s'eleva a la categoria d'art. Dir-ne addictiva és poc, dir-ne brillant li escau. Imperdible. Posats a anar de negre, Diez negritos, coordinat per Álex Martín i Javier Sánchez Zapatero (Alrevés), la fórmula magistral per a descobrir noves veus del gènere en espanyol. Del Árbol, Zanon, Ravelo... Amb aquesta davantera, la qualitat del treball dels professors de la Universitat de Salamanca (la més negra de l'estat), està garantit. Els homes de la terra i el mar són les memòries d'infantesa de Sebastià Joan Arbó (Proa), que va publicar el 1961 en castellà que, desapareguda l'editorial Argos, va recuperar a Narracions del Delta (1965) i que ressonen a la novel·la Entre la tierra y el mar (1966), que no va ser publicada en la llengua original fins el 1994. En resum, una obra clau per entendre un autor de la literatura que sobreviu a la guerra, i un ham per visitar el delta de l'Ebre per vacances. Amador González tenia un somni, recórrer espanya amb una barca-carro (llegiu be), tirada per una euga i amb el seu gos. El resultat és, Navegando por el interior (La montaña pelada), un llibre magnífic per anar al poble per vacances. I pels que no sortiu de ciutat però ho anheleu.

La remuntada

Ho hem dit. La literatura infantil i juvenil catalana està en gravíssima crisi: caiguda de vendes, socialització dels llibres i desatenció institucional s'han conjurat posant al límit de la ruïna un sector capdavanter, creativament i industrial. És per això que la incorporació de la Institució de les lletres Catalanes (ILC) al Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (CLIJCAT) és una excel·lent noticia. El que sorprèn, fins i tot a la pròpia directora de la ILC, Laura Borràs, és que la màxima institució de la literatura catalana no en fos membre. Curiosament l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) si que n'era; la indústria estava representada i la creació no (sic!). 

Amb la ILC també entren al Consell L'Institut Ramon Llull, la Asociación de Agentes Literarios de Espanya (ho veieu com el gènere és important), l'Associació d'Editors del País Valencià, i tornaran a tenir representació els il·lustradors. Una de les persones que més hi entén de llibres per a joves, Reina Duarte, directora de publicacions d'Edebé, en continua essent la presidenta. Si l'entrellat institucional queda ara per fi ben travat, no hi ha excusa per què el sector no remunti. La ILC vol treballar immediatament, posant diners, per rellançar el projecte del municipi lector, una molt bona iniciativa per a promoure la lectura. La Laura Borràs desitja que, en cinc anys, en fossin cent els municipis compromesos amb la idea. Be.

Però hi ha llacunes fosques. La forma com es margina el col·lectiu Autors en Perill d'Extinció (APE), grup que treballa per reflotar del naufragi el gènere, sorprenen Laura Borràs i qualsevol. Haurà de desplegar la seva solvent diplomàcia per resoldre un conflicte que fa mal a tothom.

Catalans a Buenos Aires. La història continua

La biblioteca del Casal de Catalunya de Buenos Aires és a la magmífca seu modernista que l'entitat te al barri de San Telmo. Diorigida per Jordi Amor, s'ha reobert recentment després d'un temps tancada per reformes. D'entre els 14 mil títols hi podeu trobar aquests:

Foto: Rosa Mª Fernández Pi

El Casal de Catalunya de Buenos Aires es va fundar l’any 1886 amb el nom de Centre Català, i te la seu al barri de San Telmo, en un solar que va ser adquirit per Lluís Castells, el seu fundador, i cedit a l’entitat. L’edifici, ampliat l’any 1927, és d’un estil entre modernista i neogòtic, obra d’Eugeni Campllonch i Julián García Nuñez, argentí format a Barcelona amb Domènech i Muntaner. L’any 1940 es va fusionar amb el Casal Català (fundat l’any 1908) i va prendre el nom definitiu de Casal de Catalunya. Els anys de l’exili americà al Casal va tenir una importància molt rellevant a tot el país, i encara avui és dels més importants de llationamèrica.
Empenyo la porta de la biblioteca Pompeu Fabra, a la planta baixa, i hi descobreixo en Jordi Amor, un llicenciat en humanitats per la UAB porta cinc anys vivint a Bs As. Hi va anar sense premeditació: no hi tenia cap xicota, ni parent, ni feina; simplement tenia ganes de canviar d’aires. Ara ja comença a pensar que potser porta massa temps aquí, i li fa por acabar fent-hi arrels. De moment s’ha compromès a posar en marxa com cal la biblioteca de 14 mil títols què, tot i ser d’una bellesa inqüestionable, a hores d’ara no passa de ser una pila de llibres, alguns dins d’armaris i d’altres en capses de cartró.

(fragment de Cosmopista a Buenos Aires. -Inèdit-)

Seguiu la programació de CASAL.TV, la televisió del Casal de Catalunya de Bs As. Clicant AQUÍ

Dues imatges del Casal de Catalunya de Bs As

Qui li vol mal

Sembla que algú es vulgui carregar la literatura infantil i juvenil en català. Primer la crisi, després la socialització dels llibres a les escoles (moltes de les quals d'estudiants amb major poder adquisitiu, ja és curiós); després la maniobra per fer que el candidat de la plataforma d'escriptors de literatura infantil i juvenil Autors en Perill d'Extinció (APE) a la junta de l'Associació d'Escriptors (AELC) es retirés 'de facto' de la campanya a canvi de falses promeses mai no acomplertes; després el cessament fulminant de la Maria Carme Roca, membre de l'APE, del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (CLIJCAT); després la negativa del Departament d'Ensenyament a aprovar un document de bones pràctiques vers el llibre infantil i juvenil reconegut per la indústria, l'administració i els sectors implicats. I després, per ara, la nova negativa de la junta de l'AELC a permetre que un representant d'aquesta plataforma, una instància que està treballant amb rigor per defensar la literatura per a nois i noies, assisteixi com a convidat amb veu i sense vot a les reunions de la junta.

Està clar que hi ha algú que vol acabar amb una literatura que ha donat prestigi a les lletres catalanes i molts diners a la indústria. Qui? Tothom i ningú. L'AELC continua ancorada en obscures pràctiques; per ara el canvi no ha servit de res. El sistema educatiu està més preocupat amb complir amb les exigències del mercat i estar en pau amb les AMPA i els sindicats, que en formar ciutadans capaços de pensar per ells. Les editorials feina tenen per sobreviure. I els de l'APE, jo no se a qui li han trepitjat l'ull de poll, però sembla que tothom els hi te ganes. Un dia es passaran a la clandestinitat.

Toca desvetllar

L'emblemàtica llibreria Catòlica de Maó torna a obrir portes. Reconvertida fa temps en llibreria Fundació, els responsables de la Fundació Rubió van haver de tancar-la fa mesos. Ara la Susana Quiñonero, una catalana que va desembarcar a l'illa el 1992 per fer-hi de dependenta, n'és la propietària, i dimarts va obrir recuperant el nom de Sa Catòlica. Literatura catalana i d'arreu, i sobretot llibres menorquins, és la base d'aquest renovat projecte imprescindible en per ciutat culta com Maó. Segurament en Pau Faner serà un dels autors més venuts. L'obra del ciutadellenc serà objecte aquest dissabte d'una jornada organitzada per l'Institut d'Estudis Menorquins. I el 2016 hi ha la intenció de fer un congrés internacional sobre la seva literatura.

Una de les participants a la jornada serà l'escriptora Maite Salord, flamant presidenta del Consell Insular. L'actual configuració política de les institucions illenques, unint les diverses sensibilitats culturals i territorials de tres forces de progrés, presenta un immillorable panorama, i difícilment repetible si no s'aprofita, per a la imprescindible transformació cultural de la societat illenca; una feina pendent des de la transició. Transformar per assolir un compromís general amb la llengua i la cultura pròpies posant-les en primera línia del prestigi social. Assumint això s'aconseguirà també la implicació comuna amb la preservació del país i la comprensió de que calen fórmules no agressives que permetin un progrés econòmic sòlid i just, i que fer hotels per tot malmeten el territori és pa (negre) per avui i misèria per demà. La sol·licitud per fer de la Menorca talaiòtica patrimoni de la humanitat és una bona iniciativa en aquest sentit.

Leopoldo Rodés, empresario y mecenas

En 1985 dejó negocios y vida social durante un año y medio y se dedicó a viajar y recibir en su casa a los 91 miembros del CIO, Comité Olímpico Internacional, para convencerles de que Barcelona era la ciudad idónea para celebrar los Juegos Olímpicos de 1992. Y en los ratos libres presidió la Associació Barcelona Olímpica 92, entidad que consiguió mil millones de pesetas, todas provenientes del sector privado y mayoritariamente catalán, para financiar el proyecto de los Juegos antes de que la ciudad fuera nombrada oficialmente sede. Existe hoy en día alguien con la capacidad de llevar a cabo un esfuerzo personal tan grande en aras del país como el que hizo Leopoldo Rodés? El que quizás haya sido el último mecenas en el sentido clásico del termino, Leopoldo Rodés (Barcelona 1935), falleció el miércoles en un accidente de coche en la autopista AP-7, a la altura de la localidad de Aiguaviva, cerca de Girona. El vehículo en el que viajaba de pasajero colisionó contra un camión. El chófer resultó herido grave y fue trasladado al hospital Josep Trueta de Girona.

Leopoldo Rodés estudió derecho en su ciudad. Tras fundar y ser el primer presidente del Instituto de la Empresa Familiar, fue miembro de los consejos de administración de Banco Central en Catalunya, Banco Vitalicio en Catalunya y Ferrocarrils de la Generalitat. Con 80 años actualmente era presidente del grupo Havas Media, vice-presidente del Reial Automóvil Club de Catalunya (RACC), consejero de CaixaBank, Financiero Inbursa o Abertis entre otras. Incansable en las tareas de mecenazgo, era patrono de la Universitat Ramon Llull, el Gran Teatre del Liceu y de la Fundació Orfeó Català/Palau de la Música Catalana. También fue patrón-fundador de la Fundación Princesa de Girona.

En el terreno artístico, Leopoldo Rodés era presidente de la Fundación Arte y Mecenazgo, miembro del Cahiman's Council, del International Council del MoMA de Nueva York, del National Comitee del Whitney Museum of American Arts y miembro del consejo de administración de Christie's International Europe.

Leopoldo Rodés era uno de esos empresarios-humanistas que, sabiéndose en una situación de privilegio, decidieron apostar con claridad, aunque sin ningún respaldo institucional, por el futuro de la cultura, el arte y el país. Una especie en vías de extinción, sino ya extinguida. "Ningún gobierno ha asumido la importancia del mecenazgo", aseguraba. Quizás por ello, o porqué dijo públicamente que los JJ OO no habían invertido la tendencia al provincianismo, el reconocimiento a sus méritos le llegó tarde: en 2012 recibió la Medalla d'Or del Cercle del Liceu y, junto a Joan Miquel Abad, la Medalla d'Or del Mèrit Civil del ayuntamiento de Barcelona. Eso si, el 1999 recibió la Creu de Sant Jordi por su impulso a la candidatura olímpica de Barcelona. Una vez concedidos los Juegos Rodés fue miembro del Comité ejecutivo Barcelona 92.

Pero no siempre los patrocinios que ha promovido han tenido un consenso como el de los Juegos. Como presidente de la fundación del MACBA (Museu d'Art Contemporani de Barcelona), el mundo de la cultura y el arte ha criticado en ocasiones al consorcio del museo, del que forma parte la fundación como núcleo impulsor, por su intervencionismo en decisiones más políticas que artísticas. La última fue a raíz del veto frustrado a la muestra 'La bestia y el soberano', que acabó con la dimisión del director, Bartomeu Marí, y no había sido la primera. Pero en un currículo tan excelso como el de Leopoldo Rodés, estas situaciones son anécdota.

Novel.les i poder

Canvis sonats a ajuntaments i autonomies; ja sembla que tot hagi d'anar a be només per aquest motiu. Creieu que les vostres novel·les caducaran aviat?, pregunten a Guillem Frontera (Sicília sense morts) i a Margarida Aritzeta (L'amant xinès), dos notables relats sobre el poder, la corrupció i la condició humana. Somriuen. És com preguntar, a aquestes alçades de la història, si Collita roja (1929) va caducar amb l'adveniment a Europa de la socialdemocràcia o amb la transició espanyola (que fa més riure).

Més enllà del detall puntual de la trama, la novel·la interpel·la al lector sobre els més diversos aspectes de la vida. Li qüestiona creences i actituds, li desmunta prejudicis i l'ajuda a obrir els ulls vers el reflex d'ell mateix que es mostra a la vida dels personatges. I si, a més, "parlen d'avui", com deia Rafael Tasis a primers dels cinquanta quan reclamava novel·les policíaques en català, llavors l'argument es posa definitivament del costat del lector del seu temps a la vegada que deixa una petjada formal per entendre un lloc i un moment. I fent-ho així s'entén el nostre temps i el que ens ha precedit. La narració és un art global en l'espai i el temps 'avant la lettre'.

Potser els nous governs locals i regionals desmentiran i/o desmuntaran moltes de les actituds i situacions narrades per la novel·la els darrers anys. Serà bo per a la comunitat. Però que ningú no dubti que la voluntat del poder econòmic per sotmetre al polític i la feblesa moral de part d'aquest són signes de la condició humana transversals en el temps i les cultures. Més aviat o més d'hora hi tornarem. Els nous governants farien be de llegir algunes d'aquestes novel·les abans d'anar a dormir; defensa preventiva.