Diumenge Manuel de Pedrolo
hauria fet cent anys. Que hauria trobat el dia del seu centenari? La reemissió
d'un documental al fracassat Canal 33 que ja l'havia vist tothom, i que
constata el menyspreu dels directius de la tele pública per la cultura (això
si, molt indepes tots); una colla de reedicions esparses de la seva obra sense coherència
ni cap ni peus (tant hauria costat crear un pool d'editorials a l'efecte?); un Any
institucional apuntalat amb agulles de cap que Jordi Coca va refusar dirigir,
que no li van voler atorgar a Àlex Martín i que, a la fi, va recaure en Anna
Maria Vilallonga com qui li toca la pedrera de la rifa; uns quants articles ben
intencionats i altres carregats de ràbia com el d'en Jordi Llovet, que va ser
un reconegut professor universitari i que ara es devalua escrivint amb
ressentiment contra tot el que no és de la seva corda; una oferta d'espectacles
per si alguna entitat o ajuntament te mala consciència i vol ajudar a omplir
l'agenda (com si el departament de Cultura fos una agència de contractació); un
parell de biografies parcials que, com a material d'urgència valen, però que ni
tan sols dissimulen la mancança d'estudis seriosos sobre la seva extensa obra;
i un simposi en el que tothom te posades les expectatives per a poder dir, al
desembre, que l'Any Pedrolo no ha estat una pífia de primera i que, ras i curt,
Sales i Rodoreda han aconseguit batre a l'enemic.
Quin panorama. Pedrolo
hauria flipat amb tot això. Hauria engegat a dida la Generalitat, i tota la
colla d'aprofitats. I llavors hauria tornat a ser de nou el gran Pedrolo que
ningú s'atreveix a rescatar: el modern, el radical, l'indomable. El que fa por
encara avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada