Als països moderadament
civilitzats d'Europa les televisions han d'aportar un percentatge del
pressupost per fomentar la indústria audiovisual. Aquí no. Aquí fan el que
volen o poden i, amb la xavalla, encarreguen programes majoritàriament a amics
i clients. Hi ha productores amb una dependència tal de certes cadenes que,
quan aquestes entren en crisi, trontollen o se'n van a l'aigua. És el que està
passant ara amb TV 3; l'ensulsida de la cadena està arrossegant tot el sector
audiovisual català: els favorits i els que no ho són i què, si fins ara tenien
les molles, ara ja ni l'espina de l'arengada no els toca. És la versió macabre
de l'acudit d'aquell que es creia el més pobre fins que va veure un que es menjava
les seves deixalles. Aquest és el panorama a Catalunya. Els motius reals de
l'agonia de TV 3 són complexos, i es mereixerien un bon reportatge.
Si la caiguda en picat no
s'atura, i no hi ha cap indicador real de que passi, d'aquí a quatre dies el gremi
audiovisual català estarà en mans de les plataformes (Netflix, HBO, Telefònica
i companyia), i haurà de treballar en castellà o anglès si vol sobreviure. I
encara que la presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català, l'Isosna Passola, digui
que l'idioma del cinema és el doblatge.... dona, que vol que li digui, és una
tesi que fa un flac favor a la cultura i a la llengua. No troba?. Això, potser
ajudarà la indústria local a sobreviure i a seguir fent glamuroses festes per
mantenir l'autoestima, que de vegades sembla que és el que interessa de veres, però
a fer pel·lícules en català i a projectar la cultura catalana al món, no. Hi
estem condemnats, no ho dubtem. Som el públic, l'ase de tots els cops.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada