Conec una bona
colla de gent que no llegeix mai novel·les. I no és que no llegeixin. Són
doctors, professors universitaris o investigadors; humanistes o científics.
Presumeixen de no llegir mai novel·les (es nota pel desdeny amb que ho diuen)
perquè ho troben vulgar, a penes una distracció per a un auditori poc format.
Ells llegeixen assaig, història o saberuts volums de ciències tan vagues com la
sociologia. Ells mai no compartiran la premissa del professor de Pedagogia
Internacional, Enric Prats qui, a 'Aprendre de lletres' (UBe), sosté que
"L'educació te molt de ficció, així com la narrativa te molt de
pedagogia". O sigui: que l'aprenentatge és un procés que es construeix
també des d'àmbits no estrictament científics, així com l'art és una forma vàlida
d'interpretar (i interpel·lar) la realitat.
Per exemple. Per
entendre algunes de les claus socials de la crisi generada a partir del crack
del 29 als EE UU, no hi ha millor font que novel·les com Els raïms de la ira
(John Steinbeck), Collita de sang (Dashiell Hammet) o Oi que maten els cavalls
(Horace McCoy). Els diaris de l'època, en mans de grups com els Hearts, ja eren
poc de fiar. Però, a més, només les novel·les donaven la dimensió humana del
conflicte. El nou periodisme (Hunter Thompson, Tom Wolfe, Gay Talese) encara
era lluny, però les coses ja apuntaven a la idea de la capacitat natural que te
el relat literari per comprendre el món.
Evitar la lectura
de novel·les (el gènere i l'autor va a gustos) és una mena de sectarisme, una
autolimitació intel·lectual que sovint demostra que el coneixement es
construeix sense voluntat d'entendre, ni per curiositat, allò que passa al
voltant nostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada