Un adéu a la bohèmia

El model turístic de Barcelona ha devastat la vida noctàmbula i desordenada. Locals tancats o envaïts per 'guiris' fins convertir-se en una farsa grotesca, han fet de la nit una pantomima comercial.

El Pipa, l'últim reducte

Empès per la pressió del turisme el Pipa Club deixa la Plaça Reial. Fidel al seu ideari al marge dels convencionalismes, aquesta setmana inaugura la nova seu a Gràcia, lluny de l'origen depredat.

El vell Pipa (a dalt) i el concert inaugural del nou, diumenge 18. Albert Bello, el Chino i Rod Deville

El maig de 1972 el rei del blues blanc, John Mayall, va actuar per primer cop a Barcelona, al Palau, amb el seu 'grup de jazz americà' com deia el programa, on hi havia Clifford Solomon (saxo), Blue Mitchell (trompeta) i Freddie Robinson (guitarra), protagonistes després del clàssic 'Jazz blues fusion'. El concert no va agradar a Alfredo Papo, ànima del Hot Club, ell deia que pel bateria, Keef Hartley, massa rocker; el cert és que aquella nit el públic afeccionat al jazz era més jove de l'habitual. Al gener següent, els mítics Soft Machine de Mike Radledge i Karl Jenkins van tocar a l'hospital de la Santa Creu en un concert insòlit. Aquella nit, les americanes de vellut negre, els jerseis de coll alt, les ulleres, les barbes i les pipes es van apoderar del nou ambient jazzístic i cosmopolita de la ciutat, una alenada d'aire fresc. El Hot Club va tancar el 1978 amb un concert de l'orquestra del bateria Oliver Jackson, però el relleu ja era en mans de les americanes de pana, les barbes i les pipes. La ciutat desordenada, lliure, precària i al marge de les convencions imposades maldava per fer-se un lloc.

Dos anys després engegava el Pipa Club en un recó que els va cedir Els Quatre Gats. "La pipa crida al jazz. Hi ha un mimetisme magnètic entre les dues passions", diu en Josep Mª Navarrete, president del club, mentre prem el tabac amb la suavitat necessària per què cremi lentament, però no s'ofegui i s'apagui. Avui és dia de fumar al club. Els dimecres i divendres el centenar de socis hi van a comentar experiències i intercanviar descobertes mentre practiquen una afecció avui tant poc ben vista com a primers dels setanta ho era el jazz progressiu. El mimetisme. "Nosaltres tenim menys informació que internet, però aportem un valor incalculable: el contacte personal, el cara a cara que avui es perd amb les xarxes socials".

Però el Pipa és més que fumar. Els cent socis es multipliquen per milers quan es fan sessions de llibres i poesia, xerrades de cinema, classes de tango o concerts de jazz manouche i jam sessions que lideren l'Albert Bello i el Chino, com fa anys ho van fer Tete Montoliu o l'Ignasi Terraza. Aquest ambient cosmopolita i bohemi és el que va fer famós el Pipa Club així que es va instal·lar en un pis de la Plaça Reial, a tocar del Glaciar. "Tot i que només te 35 anys hi ha gent que pensa que en te 90", diu Navarrete.

Eren altres temps no necessàriament millors. "No era fàcil als 80 haver d'anar decantant amb cura els ionquis i borratxos per poder accedir al club, o burlar la policia quan tancava la plaça amb les furgonetes. Era el moment de màxima decadència de la Plaça Reial. Després va semblar que es volia recuperar, però l'han lliurada al turisme, com tot el centre. I entre uns i altres mai serà un espai per als barcelonins". Per això marxen d'una seu tan emblemàtica que el propi Woody Allen la va voler d'escenari de Vicky Christina Barcelona. "El seu equip es va enamorar del Pipa, però pretenien tancar-lo dues setmanes, i allò valia uns diners que no van voler pagar. Llàstima, però no podíem pas fer fora socis, treballadors i públic", diu Navarrete. Potser si el cineasta s'hagués passat un diumenge a la nit a la jam session amb el clarinet, el Chino l'hauria convidat a pujar i la història del Pipa hauria canviat.

Però no va ser. I entre els turistes low cost que envaïen els salons per beure molt i barat, "el nostre objectiu no és fer caixa venent alcohol, som una entitat cultural", i la pressió que la propietat de l'edifici (es diu que tota la plaça és només de cinc propietaris i la del pis del Pipa és una marquesa) els posava augmentant-los el lloguer fins a xifres estratosfèriques, el club s'ha convertit en el penúltim desterrat de Ciutat Vella, augmentant l'agonia de la 'mala vida moderna' (segons Francesc Madrid, pare del Barri Xino) de la ciutat que sucumbeix. 

Aquesta setmana el nou Pipa obre al carrer Santa Eulàlia, a Gràcia. "volíem anar a un barri emblemàtic, amb personalitat i on el turisme d'espardenya no arribi. Ens sentim ben acollits". Però la història resta enganxada a les parets del pis de la Plaça Reial.

Morts anunciades

Quan, una nit de primers dels 90, el pianista Martirià Martinez em va convidar a la bodega Bohèmia on hi tocava, sabia que assistia a una de les darreres mostres de la modernitat que havia projectat Barcelona enllà del temps. 'La ciutat on les putes encara parlen català', de Francesc Madrid, esllanguia en nom d'una modernor que, amb una regeneració interessada, aviat va acabar amb el club, i poc després amb els que quedaven.

Ara, després que la pressió mediàtica i cultural ha avergonyit els amos de la ciutat, el consistori ha comprat l'edifici del Marsella i, se suposa, que quan estigui rehabilitat l'històric bar tornarà a obrir. El tancament del Pastís s'ajorna per ara (manté la programació musical), però d'altres són pastura del turisme i d'uns quants no en queda ni la memòria. Ara que es fixen tan en París, allà quasi no passa, i serà per turisme.