M'he trobat en Jordi Llavina i hem comentat aquest anunci seu de tornar a la docència davant la impossibilitat de continuar dedicant-se a l'estudi, promoció i difusió de la literatura com ha fet els darrers anys des de la tele i la ràdio i, el darrer any, essent el comissari de l'any Vinyoli. Aquests dies hi ha hagut gent que ha aprofitat la queixa evident i raonable d'en Jordi per ficar una mica el dit a la nafra criticant-lo sense raons; gent petita i plena d'enveja i ignorància, és clar. La gent que no fa aquesta mena de coses només pot pensar que, laments com el d'en Llavina, indiquen que anem enrere més del que no ens pensem. Ja no són només les retallades a la cultura, el descens de la venda de llibres o l'IVA del teatre; és la visió estreta i tancada de la cultura, la monopolització en poques mans dels espais als mitjans de comunicació, la banalització de la cultura que en fan els mèdia fins a límits escatològics i el control amiguista i clientelista de la difusió cultural.
Qualsevol persona mínimament documentada sap que aquesta actitud ens fa més pobres i mesells, i estarà d'acord amb en Jordi Llavina i amb algú altre que ha insinuat que seguirà el mateix camí. Jo mateix l'he encoratjat dient-li que la docència és molt creativa (com a mínim la meva petita experiència ho és), però sóc conscient que fer una passa enrere d'aquesta índole és dur i que tots hi perdem, perquè hi ha un element de referència de la cultura catalana que es dona de baixa, encara que sigui temporalment, i això mai no és bo per al col·lectiu.
No som un país tan poderós ni tan gran com per tractar la cultura com un objecte de mercadeig o d'influència política i mediàtica. Som una cultura petita i fràgil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada