Esgarrifa contemplar com l'oficialisme cultural nacionalista s'ha apropiat de la figura, l'obra i l'actitud cívica i política d'Ovidi Montllor.

Avui que fa vint anys que va morir tothom el reivindica, tothom el reclama i tothom fa seva una lluita que, mentre vivia, va ser bandejada, oblidada i boicotejada, no només per polítics i institucions tan de Catalunya com de València, sinó sobretot per molta gent de la cultura (teòrics companys) que, vivint cofois a l'ombra del poder, van arraconar qualsevol símptoma de pensament crític i de ruptura amb el sistema; just allò que proclamava l'Ovidi.

Per sort les seves cançons encara hi són, i són de tothom; també dels que van amb samarreta.