L'Ovidi de tothom

Han fet be els del Tradicionàrius (amb BarnaSants) de posar en escena l'espectacle Ovidi Popular. I ho han fet be per dos motius: primer per què una lectura de la influència de la tradició en la música d'Ovidi és la clau de volta per posar avui en valor el seu llegat artístic. Les cançons de l'Ovidi no caduquen com no ho fan els personatges de les seves històries (la Teresa, els obrers, els llauradors), per què són gent del carrer que ho passen putes i a qui els poderosos sempre han menyspreat (recordin 'Una nit a l'Òpera'). Igual que avui. I segon per recuperar la força transgressora i rupturista de l'obra de l'Ovidi abans no acaparin la seva memòria algunes institucions (no pas la Generalitat valenciana, que ha demostrat de nou una imparable voluntat etnocida), entitats i persones que ara s'afanyaran a reivindicar-lo aprofitant els vint anys de la seva mort, però que quan cantava sempre van fer el que van poder per a anorrear-lo. I no cal dir noms, tothom sap què i a qui ha trepitjat per arribar on és. Sort en va tenir del cine per no acabar en la indigència.

A l'Ovidi el reclama tothom ara, és clar: els que creuen que aquest país és injust i antisocial i els que pensen que això és el parnàs i ens ho volen fer empassar a tots tan si com no. Però les lletres de les cançons, els ritmes, melodies, els poemes, i l'actitud davant la vida i l'art no responen al cànon estereotipat de la cultura catalana del segle XX. I suposo que això no ofèn ningú ja a aquestes alçades de la història. O no hauria. L'Ovidi posat en escena exquisidament al CAT sota la direcció de Josep Vicent Frechina era l'Ovidi autèntic, el que s'ha convertit en mite de l'esquerra radical. Per a la resta, ho sento, no.