13/5/12

Un any llarg i dur

Si a la plaça de Catalunya es queden fins dimarts sense problemes i a Sol els fan fora a bastonades, és què el ministeri de l’interior ha actuat més per l’autoritarisme i les gònades que no pas per la raó. Espifiada de Fernández Díaz i un altre motiu que confirma la poca vocació democràtica del govern respecte de les protestes per la crisi. Sort què està al servei del país, que si no...
I és que, agradi a la classe política o no, ha passat un any i el moviment del 15-M no s’ha mort, com pensaven. Ha passat del càmping, vistós però poc eficaç, al treball sectorial; com el de la plataforma d’afectats per la hipoteca, les coordinadores laborals o l’auditoria sobre què promou Arcadi Oliveres.
És en el terreny del pragmàtic, de denunciar la injustícia social que s’amaga darrera les excuses governamentals per salvar els bancs i enfonsar l’estat del benestar, i de fer pagar la factura de la crisi als sectors més dèbils i sense altaveus mediàtics que els defensin, on el 15-M te el seu lloc i un allarga vida.
Tan llarga què ha arribat a oïdes de Bruce Springsteen. Què fins i tot el ‘boss’ s’hagi adonat de què no només als Estats Units hi ha qui ho passa malament, és tot un èxit per als indignats.

Dit a El Món a RAC 1 el 14 de Maig de 2012