Universitat de l’humor

Amb ‘Intercanvis’, de David Lodge, (Eumo) la universitat es va convertir en matèria literària en la seva condició exacta, és a dir: l’humor, la ironia i la sàtira delirants, que són les actituds que conviuen majoritàriament en un campus. Convertits en matèria narrativa, els doctes claustres, les impressionants sessions de lectura de tesis doctorals, les erudites classes magistrals i les rigoroses reunions de departament es van transmutar en el que veritablement son i que ben poca gent de fora el món acadèmic sospiten: baralles de galls per marcar territori, bramulades de pedanteria desbocada, assetjament pretesament intel·lectual o batalles campals entre apocalíptics i integrats enfront la imperiosa necessitat de que, a més de coneixements excelsos, els estudiants aprenguin un ofici (cosa que situa la universitat no tant lluny d’una escola de Formació Professional). Arran de l’èxit de la primera Eumo va publicar ‘Bona feina’, en un autèntic senyal d’esperit autocrític tenint en compte que es tracta del segell editorial de la Universitat de Vic. Molts professors de l’època s’hi van veure tant reflectits i esquarterats, literàriament, que les novel·les circulaven per les facultats mig clandestinament. Per si de cas en castellà no es publicava res de Lodge, no fos cas que els poder fàctics universitaris, sempre espanyols, s’empipessin amb els editors i els engeguessin a rodar el negoci de vendre llibres d’ús acadèmic. Va ser Anagrama, com tantes vegades, qui va trencar el gel. Amb ‘El Mundo es un pañuelo’ vam poder tornar a sentir el plaer, intel·lectual, això si, de veure com David Lodge deixava l’hermètic i jeràrquic món universitari en pilota picada i mostrant les vergonyes.
Si algú es pensa que l’autor britànic exagera és que no se les ha vist mai amb una senzilla reunió de departament que acaba convertida en un cruel enfrontament dialèctic amb grans demostracions orgiàstiques de saviesa per la marca dels gèneres gramaticals en un simple document d’ús intern, per exemple.