L’anarquista tímid

Els moviments culturals que van impulsar i vertebrar l’antifranquisme a Catalunya durant els anys 60 van tenir en Georges Brassens (Sête 1921-París 1981) a una de les seves més notòries influències. Al tombar la dècada, la cultura francesa vivia una edat d’or moderna. El ressò d’aquella música i literatura al nostre país va reforçar els lligams francòfons de la cultura catalana, que així es posicionava obertament al costat del que llavors significava la màxima llibertat i modernitat.
La Cité de la Musique de París ret ara homenatge a l’obra del poeta i cantant amb una exposició que es pot veure fins el 21 d’agost, hi sou a temps. ‘Brassens ou la liberté’ mostra el recorregut vital i intel·lectual d’un home, si, però sobretot explica la transformació de la vella França envaïda, ferida i vexada, en una civilització culturalment i social capdavantera. Això si, la única referència a l’emmirallament català és un EP de Josep Maria Espinàs.
Autodidacta, llibertari de manual, somiador tímid, Georges Brassens és un artista de força tranquil·la. A les seves cançons, la tendresa, l’humor i la contundència d’arguments conviuen simultàniament en una forma de bonhomia intel·lectual única en l’escena, que ha estat capaç de sobre viure a la seva època per convertir-se en un símbol que esquitxa la música contemporània. Si el to i les formes de moltes cançons de l’exitós pop català actual recullen el llegat de Setze Jutges o Grup de Folk, llavors és que veuen també directament de la font original: el bigoti de Brassens.
He trobat l’edició catalana de ‘La torre dels miracles’ (Pòrtic), una surrealista novel·la de Brassens traduïda per Miquel Pujadó, la persona que més ha fet aquí per mantenir viu el llegat del cantant. Rellegint-la m’han tornat a la memòria alguns episodis de quan érem ‘chics’. Sabíem que hi havia un futur i el volíem. Després ens ho van fer treure del cap i ens vam anar pansint; fins ara que ja no som.