3/6/07

SETANTA PORCELS I MÉS

Superat el càncer i homenatjat (sic!), Baltasar Porcel és, potser, l’escriptor català contemporani que és més a prop de l’excel·lència universal que ell mateix nega a la literatura catalana. Crític i autocrític, sincer i valent, escèptic i enamorat de la vida i hereu i renovador de la tradició cultural mediterrània, Porcel és una personalitat rica i complexa que desvetlla tantes admiracions com tírries; però sort en tenim de que existeixi.
En la seva obra literària Baltasar Porcel ha aconseguit sintetitzar la millor tradició del periodisme i la prosa (de Xammar, Planes, Robert o Pla) amb la de la novel·lística (d’Oller a Villalonga passant pels que vulguin). Però, a més, l’escriptor d’Andratx ha fet ràdio, televisió, teatre, contes, entrevistes, biografies i unes quantes coses que potser, per ignorància, em deixo. En resum, que si no fos perquè no va inventar la bicicleta diria que és el prototipus d’home del renaixement; un savi complert al que bona part del seus coneixements li venen de l’observació i interpretació del món i dels que l’habitem. I això, en una cultura tant petita on tots ens coneixem i en un temps d’impostures i condicionants polítics com els que vivim, és moltíssim. Jo, que el vaig descobrir de jove (Cavalls cap a la fosca em va trasbalsar com poques novel·les catalanes ho han fet mai), encara ara el veig com una mena de Corto Maltés al timó en mig d’un mar brau envoltat de porucs i submisos.
Com a persona compromesa amb si mateixa i amb la herència lingüística i cultural que representa, Baltasar Porcel te força detractors. Incapaços d’entendre la seva peripècia vital, i la del propi país, hi ha qui l’acusa d’espanyolista amagat per la seva bona relació amb la monarquia, mentre que d’altres el critiquen per la seva etapa al capdavant de l’Institut d’estudis Mediterranis, que després d’ell va anar esllanguint fins passar a millor vida. Els polítics, que sempre busquen aduladors i mediocres que lloïn les seves obres, no se’n refien, i molta gent del món de la literatura el tem (perquè sovint fa posat seriós, potser?). I de tots ells Porcel n’aprèn i en reacciona. Així, la visió crítica, desencantada i escèptica, en especial dels personatges de les seves darreres novel·les (L’emperador o l’ull del vent, Olympia a mitjanit), són de les millors reflexions que sobre el món d’avui es poden fer des d’una perspectiva catalana i universal. El que passa és que molts dels que li manifesten tírria potser mai no han llegit cap dels seus llibres. Aquest país ja ho te, això.
Aquesta setmana tots plegats, els que el temen i els que li tenen mania, els que l’admiren i els que l’ignoren, l’han homenatjat en un parell de jornades a la Pedrera que al novembre es repetiran a Mallorca. No s’ha dit res de nou, és clar, perquè sobre Baltasar Porcel ja en parla ell mateix i molt millor, però, si més no, tot plegat ha servit per reclamar públicament el reconeixement social cap a un escriptor que no te més compromisos que el de la seva obra (on hi exposa el seu món i les seves idees) i la tradició cultural a la que pertany, que no és cap altra que la catalana.
De Porcels, potser no amb la seva categoria intel·lectual i literària, però si amb una actitud i compromís com els seus, per sort n’hi ha uns quants al país; tant de bo un dia la petja talentosa de l’escriptor mallorquí ajudi a que puguin ser visibles. Ens calen més de setanta Porcels.

Publicat a El Mundo de Catalunya