Encara que tothom sap que la cultura no dona vots, i així ens va, la pre campanya electoral no oblida cap racó de la geografia pública, no fos cas que es perdés un llençol en alguna bugada. La llibreria Laie de Barcelona i l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) està enllestint uns debats sobre política cultural amb cadascun dels representants dels partits parlamentaris perquè expliquin el que pensen fer en aquesta matèria la pròxima legislatura i els interessats preguntin, cosa saborosa. Lloable iniciativa que, segons veig al web de l’AADPC, coincideix amb un concurs de monòlegs a Badalona. Ep, casualitat.
Més de campanya. El pla de foment de la lectura que el Departament de Cultura havia d’engegar a finals d’aquest gener queda aturat en sec per la campanya electoral. Encara no està enllestit i, a més, es veu que en plena brega electoral és il•legal promoure la lectura entre els ciutadans. Per què no ho és pagar impostos, posem per cas? Així en Sebastià Alzamora, encarregat de guiar-lo, tindrà temps per fer arribar la revista Cultura que dirigeix a tots els hipotèticament interessats que potser tenim alguna cosa a llegir-hi; el que és aquest sotafirmant no l’ha vist ni en pdf.
I per als fills de les postideologies desencantats de la política tradicional també hi ha noticia, Anagrama reeditarà en breu un clàssic del pensament situacionista, un ideari genuïnament europeu que recupera adeptes entre els cadells de la petita burgesia urbana, ‘Tratado de saber vvir para uso de las jóvenes generaciones’, de Raoul Waneigem, un clàssic en el catàleg d’Herralde torna a les llibreries just quan a imaginació te menys poder al carrer. Salut.
Publicat el suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
18/1/08
14/1/08
EL PRIMER PAS DELS IMMIGRANTS
No veig clara la idea de fer escoles especials pels que acaben d’arribar, ho trobo una segregació afegida a la que els immigrants ja pateixen al carrer. Però també sóc conscient que el ritme de treball i de progrés educatiu a les aules s’alenteix excessivament per l’arribada constant de nous estudiants procedents de tots els vents del món.
Com fer que els que tot just arriben puguin fer el primer pas i que sigui integrador?
Malgrat els catastrofistes de rigor, el sistema educatiu català ha parat prou bé l’intens impacte de les onades migratòries dels darrers anys. Mestres, centres educatius i administració, han sabut trampejar amb bona nota i pocs diners l’allau de noies i nois arribats d’arreu del món en qualsevol condició i moment del curs.
Llavors, per què no destinar més diners a reforçar les aules d’acollida, és a dir, l’ensenyament al mateix centre i des del primer dia, en lloc d’invertir en escoles ‘especials’, paraula que, per cert, sona fatal, oi que si?
Dit a El Món a RAC 1 el 15.01.08
Com fer que els que tot just arriben puguin fer el primer pas i que sigui integrador?
Malgrat els catastrofistes de rigor, el sistema educatiu català ha parat prou bé l’intens impacte de les onades migratòries dels darrers anys. Mestres, centres educatius i administració, han sabut trampejar amb bona nota i pocs diners l’allau de noies i nois arribats d’arreu del món en qualsevol condició i moment del curs.
Llavors, per què no destinar més diners a reforçar les aules d’acollida, és a dir, l’ensenyament al mateix centre i des del primer dia, en lloc d’invertir en escoles ‘especials’, paraula que, per cert, sona fatal, oi que si?
Dit a El Món a RAC 1 el 15.01.08
13/1/08
NINGÚ PARLARÀ DE TU UN COP MORT
A propòsit de l’any Rodoreda. Un munt d’actes per tot, un gran espectacle al TNC (exageradament grandiós i pensant més en el públic que llegeix Rodoreda per obligació a l’insti que en l’espectador de teatre), congressos de ‘rodoredologia’ a mig món, un lloc web al que s’hi pot accedir des de la mateixa ‘homepage’ oficial de la Generalitat (www.anyrodoreda.cat), reedicions, reposicions televisives i l’esforç ímprobe de la Institució de les Lletres Catalanes per mantenir l’obra de l’autora de ‘Mirall trencat’ dins l’imaginari d’aquesta Catalunya postmoderna que practica la política de terra cremada i passar pàgina en la falsa creença de que és la única possibilitat d’empènyer un futur digne i ric.
I la Rodoreda encara ha estat de sort. L’èxit li va arribar tard i potser per això encara li dura, per això i perquè la seva literatura mostra un país que agrada perquè no burxa gaire en la zona incòmode de la memòria ni aviva el passat gris i tèrbol del país, i perquè va ser nacionalment homologable. Molts altres no han tingut tanta sort. Qui llegeix avui Manuel de Pedrolo, sempre bel•ligerant amb el poder, o Jaume Fuster, símbol d’un país que encara tenia una oportunitat de creure culturalment i lingüística en ell, cosa que en pocs anys hem llençat per la borda; on ha quedat l’obra de Valerià Pujol, Joaquim Soler, Jordi Arbonès, Josep Mª Carandell, Quima Jaume, Mª Mercè Marçal i tants d’altres? I encara seré més cruel, que en queda en la consciència viva, cultural, cívica i col•lectiva de la Catalunya d’avui de creadors que van bastir l’esquelet fonamental que va suportar el desmanegat país mentre molta gent callava o s’acomodava sense problemes a la situació? Parlo de Salvadopr Espriu, Joan Oliver, J.V. Foix, Carles Riba, Josep Mª Llompart, Blai Bonet, Vicent Andrés i Estellés. Que representen pel país d’avui en dia tret d’una reposició al TNC, una exposició i unes conferències quan fa un número rodó d’anys que han traspassat?
El director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, em va dir no fa pas gaire que, una de les missions que tindrà la ILLC un cop el Consell de Cultura li prengui part de les seves atribucions, serà la de treballar per rescabalar la vigència de la literatura catalana de tots els temps, de tants escriptors que han desaparegut sota l’allau de deconstrucció que ens assola de fa cosa de deu o dotze anys cap aquí. El projecte d’Izquierdo em sembla molt lloable; els vius que s’espavilin amb les editorials, caps de premsa, agents i amics que treballen a la tele (oli en un llum), i de la resta se n’ocupa ell vertebrant un discurs coherent i projectat. És lògic, sobretot si hi ha diners i voluntat política per empènyer-ho i aconsegueix la complicitat d’editorials, biblioteques, ensenyants i mitjans de comunicació.
L’any Rodoreda funcionarà segur, el personatge s’ho val. El tots a una està resultant. Ara cal que altres projectes menors, tampoc no cal dedicar cada any a un escriptor, no acabaríem mai, funcionin en un dia a dia clam però ferm que ajudi a recuperar, si més no per l’imaginari, l’enorme i potent gruix històric i contemporani de la literatura catalana, un dels actius, que no ho oblidin els polítics de peculiar memòria selectiva, que ha col•laborat de manera cabdal en certs moments, a que aquest país hagi arribat fins aquí. D’ara en endavant no hi ha cap garantia.
Publicat a El Mundo de Catalunya
I la Rodoreda encara ha estat de sort. L’èxit li va arribar tard i potser per això encara li dura, per això i perquè la seva literatura mostra un país que agrada perquè no burxa gaire en la zona incòmode de la memòria ni aviva el passat gris i tèrbol del país, i perquè va ser nacionalment homologable. Molts altres no han tingut tanta sort. Qui llegeix avui Manuel de Pedrolo, sempre bel•ligerant amb el poder, o Jaume Fuster, símbol d’un país que encara tenia una oportunitat de creure culturalment i lingüística en ell, cosa que en pocs anys hem llençat per la borda; on ha quedat l’obra de Valerià Pujol, Joaquim Soler, Jordi Arbonès, Josep Mª Carandell, Quima Jaume, Mª Mercè Marçal i tants d’altres? I encara seré més cruel, que en queda en la consciència viva, cultural, cívica i col•lectiva de la Catalunya d’avui de creadors que van bastir l’esquelet fonamental que va suportar el desmanegat país mentre molta gent callava o s’acomodava sense problemes a la situació? Parlo de Salvadopr Espriu, Joan Oliver, J.V. Foix, Carles Riba, Josep Mª Llompart, Blai Bonet, Vicent Andrés i Estellés. Que representen pel país d’avui en dia tret d’una reposició al TNC, una exposició i unes conferències quan fa un número rodó d’anys que han traspassat?
El director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, em va dir no fa pas gaire que, una de les missions que tindrà la ILLC un cop el Consell de Cultura li prengui part de les seves atribucions, serà la de treballar per rescabalar la vigència de la literatura catalana de tots els temps, de tants escriptors que han desaparegut sota l’allau de deconstrucció que ens assola de fa cosa de deu o dotze anys cap aquí. El projecte d’Izquierdo em sembla molt lloable; els vius que s’espavilin amb les editorials, caps de premsa, agents i amics que treballen a la tele (oli en un llum), i de la resta se n’ocupa ell vertebrant un discurs coherent i projectat. És lògic, sobretot si hi ha diners i voluntat política per empènyer-ho i aconsegueix la complicitat d’editorials, biblioteques, ensenyants i mitjans de comunicació.
L’any Rodoreda funcionarà segur, el personatge s’ho val. El tots a una està resultant. Ara cal que altres projectes menors, tampoc no cal dedicar cada any a un escriptor, no acabaríem mai, funcionin en un dia a dia clam però ferm que ajudi a recuperar, si més no per l’imaginari, l’enorme i potent gruix històric i contemporani de la literatura catalana, un dels actius, que no ho oblidin els polítics de peculiar memòria selectiva, que ha col•laborat de manera cabdal en certs moments, a que aquest país hagi arribat fins aquí. D’ara en endavant no hi ha cap garantia.
Publicat a El Mundo de Catalunya
11/1/08
OBLIDATS I RECORDATS
Ventura Claveguera, homenot de Josep Pla a qui Salvador Espriu va canviar el cognom pel d’Ametller per fer-lo més literari, és un oblidat dels molts que hi ha a la literatura catalana. Ara, amb setanta cinc anys i després d’una carrera de veterinari tan prolífica com de menystinguda ha estat la d’escriptor, l’ajuntament de Mataró ha tingut un atac de mala consciència y ha mogut cels, terra i família per editar les dues novel•les on l’autor aboca la seva enorme saviesa en filosofia, història, literatura, mitologia, estètica i ètica entre d’altres. ‘Summa kaòtica’ i ‘Resta kaòtica’ són dos relats sobre la guerra i la postguerra des d’un dels punts de vista més originals de la literatura catalana contemporània. Esperpent amb pinzellades surrealistes, humor negre tenyit de tendresa, monòleg interior carregat de distància emocional entre la persona i el temps, ambdues narracions fa anys que haurien de constar a la història de la literatura, si és que existeix encara la literatura catalana. ‘Summa’ havia estat publicada fa mil anys per Editorial Laia; ara ambdues ho seran per Cossetània el pròxim maig.
Un altre que serà ben aviat recordat serà Narcís Comadira quan Empúries editi les seves memòries per les quals els seus amics Pere Portabella, Josep Mª Castellet i Xavier Folch li van atorgar dimarts el Premi Octavi Pellissa “a un projecte de creació literària o d’estudi o assaig en el camp de les humanitats”; que en qualsevol epígraf encaixen unes memòries. Part del jurat ho celebrava a migdia dinant molt contents d’haver-se conegut tots fa tants anys. I parlant de memòries, a que espera el Grup 62 per publicar les de Joan Reventós? Fa temps que les tenen a punt.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
Un altre que serà ben aviat recordat serà Narcís Comadira quan Empúries editi les seves memòries per les quals els seus amics Pere Portabella, Josep Mª Castellet i Xavier Folch li van atorgar dimarts el Premi Octavi Pellissa “a un projecte de creació literària o d’estudi o assaig en el camp de les humanitats”; que en qualsevol epígraf encaixen unes memòries. Part del jurat ho celebrava a migdia dinant molt contents d’haver-se conegut tots fa tants anys. I parlant de memòries, a que espera el Grup 62 per publicar les de Joan Reventós? Fa temps que les tenen a punt.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
8/1/08
QUI ÉS L’ÚLTIM?
Puntual com les rebaixes, ha arribat la grip, i amb ella les llargues cues a urgències amb les conseqüents empipades.
Es poden resoldre aquestes cues? Amb els quatre rals que te la sanitat pública catalana no, no ens enganyem. Els hospitals d’aquí atenen els pacients que no es poden guarir a Badajoz, per exemple, però no reben ni cinc de la sanitat extremenya; ja sabeu que a Espanya la solidaritat es practica amb el sistema ‘cornut i pagar el beure’.
Que podem fer per apaivagar-les? No anar a urgències si realment no ho necessitem. Una grip és una grip, te un diagnòstic, un tractament i un tempo que tots coneixem i que no es pot alterar. Paciència i paracetamol.
I si ho necessitem perquè se’ns complica o perquè és el nen o l’àvia els que s’empioquen de valent i temem per les seva fràgil salut? Doncs més paciència, que en això en som campions del món tot i no tenir selecció, i a fer cues a l’Hospital o al CAP. I sobretot, no aneu a demanar res a Extremadura, encara us emmalaltiríeu més.
Dit a El Món a RAC 1 del 09.01.08
Es poden resoldre aquestes cues? Amb els quatre rals que te la sanitat pública catalana no, no ens enganyem. Els hospitals d’aquí atenen els pacients que no es poden guarir a Badajoz, per exemple, però no reben ni cinc de la sanitat extremenya; ja sabeu que a Espanya la solidaritat es practica amb el sistema ‘cornut i pagar el beure’.
Que podem fer per apaivagar-les? No anar a urgències si realment no ho necessitem. Una grip és una grip, te un diagnòstic, un tractament i un tempo que tots coneixem i que no es pot alterar. Paciència i paracetamol.
I si ho necessitem perquè se’ns complica o perquè és el nen o l’àvia els que s’empioquen de valent i temem per les seva fràgil salut? Doncs més paciència, que en això en som campions del món tot i no tenir selecció, i a fer cues a l’Hospital o al CAP. I sobretot, no aneu a demanar res a Extremadura, encara us emmalaltiríeu més.
Dit a El Món a RAC 1 del 09.01.08
6/1/08
A PROPÒSIT DE GILABERTUS
Un professor de la facultat em va dir que era un il•lús i un antic si feia anar als estudiants a veure l’exposició del centenari de l’Institut d’Estudis Catalans. Em vaig captenir i, bo i pensant en la reflexió d’aquell col•lega, un d’aquests que va de savi, no els vaig fer anar a la mostra. Em vaig equivocar per haver fet cas a paraules nècies; la ingent obra de l’IEC, no només és d’una importància científica i cultural cabdal en àmplies àrees del coneixement, sinó que, ja des dels seus inicis el 1907 i en especial fins la Guerra, va ser un element clau en la cohesió i construcció d’un país que renaixia. Si els estudiants, i en general els joves d’ara, haguessin conegut de primera ma i de manera didàctica el que va significar l’IEC a la Catalunya de fa un segle, potser haurien estat capaços d’entendre el que significa la tenaç ambició d’una cultura per convertir un país medieval en una nació moderna. I potser haurien obtingut una unça d’autoestima, sentiment del qual els joves catalans d’avui n’estan mancats del tot.
Vaig pensar en això al tot visitant Museu Episcopal de Vic l’exposició ‘Gilabertus, un viatge decisiu a la descoberta del romànic’, on es relata amb rigor amè i tensió discursiva, l’expedició formada per Josep Gudiol, conservador del museu, Josep Puig i Cadafalch, Josep Goday, Guillem Marià de Brocà i Adolf Mas, que l’any 1907 va recórrer terres pirinenques per estudiar i documentar l’art romànic de la Vall d’Aran, Bohí i Ribagorça.
Feia ben poc que havia estat creat l’IEC quan, a finals d’agost, l’expedició va començar a trescar muntanya amunt amb l’objectiu de redescobrir, estudiar i documentar el romànic, una tasca que, un segle després, ha resultat clau per entendre el valor artístic i polític d’aquest art vertebrador de la identitat europea i catalana. La declaració de Patrimoni de la Humanitat de les esglésies de la Vall de Bohí no va ser més que la confirmació de l’antiga idea europeista i modernitzadora de Catalunya que, des del segle XI, van transmetre els artistes que van treballar en la construcció de les esglésies mundialment admirades.
Començant per visitar les obres de Gilabertus, un dels principals escultors romànics d’Europa, al museu dels Agustins de Tolosa de Llenguadoc, el viatge va anar progressant, a voltes amb gran penúria com la travessa del coll de Caldes, cap a la Vall d’Aran, la de Bohí i la ribagorçana. Mentre Adolf Mas fotografiava el patrimoni, Josep Puig i Cadafach el dibuixava aixecant plantes i perspectives, i la resta de l’expedició el documentava i estudiava.
El viatge relatat al Museu de Vic és una mostra de l’ambició i la voluntat de conformar-se intel•lectualment i cultural d’un país que emergia amb molt pocs recursos i sense capacitat de decisió política. Avui en dia, amb un nivell d’autogovern considerable i amb una situació global molt més digne que fa un segle, Catalunya (polítics, administradors, societat civil, empresaris, intel•lectuals, creadors) no mostra cap mena d’ambició ni voluntat de créixer culturalment i social en cap sentit; com si en el món global d’avui ja no importés creure i defensar la diversitat que ens fa originals i universals, I així esllanguim. Probablement els estudiants mai no entendran el valor del fet històric i inexorable de ser catalans, és a dir, de tenir una cultura pròpia.
Fins que d’aquí a un segle, amb sort una expedició ens redescobreixi.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Vaig pensar en això al tot visitant Museu Episcopal de Vic l’exposició ‘Gilabertus, un viatge decisiu a la descoberta del romànic’, on es relata amb rigor amè i tensió discursiva, l’expedició formada per Josep Gudiol, conservador del museu, Josep Puig i Cadafalch, Josep Goday, Guillem Marià de Brocà i Adolf Mas, que l’any 1907 va recórrer terres pirinenques per estudiar i documentar l’art romànic de la Vall d’Aran, Bohí i Ribagorça.
Feia ben poc que havia estat creat l’IEC quan, a finals d’agost, l’expedició va començar a trescar muntanya amunt amb l’objectiu de redescobrir, estudiar i documentar el romànic, una tasca que, un segle després, ha resultat clau per entendre el valor artístic i polític d’aquest art vertebrador de la identitat europea i catalana. La declaració de Patrimoni de la Humanitat de les esglésies de la Vall de Bohí no va ser més que la confirmació de l’antiga idea europeista i modernitzadora de Catalunya que, des del segle XI, van transmetre els artistes que van treballar en la construcció de les esglésies mundialment admirades.
Començant per visitar les obres de Gilabertus, un dels principals escultors romànics d’Europa, al museu dels Agustins de Tolosa de Llenguadoc, el viatge va anar progressant, a voltes amb gran penúria com la travessa del coll de Caldes, cap a la Vall d’Aran, la de Bohí i la ribagorçana. Mentre Adolf Mas fotografiava el patrimoni, Josep Puig i Cadafach el dibuixava aixecant plantes i perspectives, i la resta de l’expedició el documentava i estudiava.
El viatge relatat al Museu de Vic és una mostra de l’ambició i la voluntat de conformar-se intel•lectualment i cultural d’un país que emergia amb molt pocs recursos i sense capacitat de decisió política. Avui en dia, amb un nivell d’autogovern considerable i amb una situació global molt més digne que fa un segle, Catalunya (polítics, administradors, societat civil, empresaris, intel•lectuals, creadors) no mostra cap mena d’ambició ni voluntat de créixer culturalment i social en cap sentit; com si en el món global d’avui ja no importés creure i defensar la diversitat que ens fa originals i universals, I així esllanguim. Probablement els estudiants mai no entendran el valor del fet històric i inexorable de ser catalans, és a dir, de tenir una cultura pròpia.
Fins que d’aquí a un segle, amb sort una expedició ens redescobreixi.
Publicat a El Mundo de Catalunya
4/1/08
HEM SOBREVISCUT AL NADAL
Potser seria un bon títol per a un bes-seller de temporada, però el cert és que despertar el dia 2 de gener i sentir-se viu sempre és una sensació molt agradable. Ser capaç de seguir respirant sota l’allau de felicitacions d’editors, agents, i autors, a quina més quica, és per sentir-se satisfet d’un mateix, encara que cap postal hagi anat acompanyada d’un Jabugo. D’entre la pila de nadales virtuals, en augment, o arribades per correu postal, en decadència per satisfacció del meu carter, n’hi ha dues a destacar; l’arbre de llibres sàviament apilats en una prestatgeria, arribada de la italiana FBE edizione, original, intel•ligent i poc pesant al correu-e, i la bella i elegant ‘plaquettte’ amb un fragment ‘d’Una pantera al soterrani’, d’Amos Oz, enviada per la llibreria Laie.
Un altre motiu d’alegria per haver superat les santes festes de Nadal és no haver agafat un atac de ràbia incontrolada enfront les llistes dels llibres millors i més recomanables del 2007, on solen haver-hi tants oblits com mencions a amics, coneguts i col•legues d’editorial o diari. Per no ferir susceptibilitats destacarem una llista estrangera que ens ha agradat, la del setmanari francès Les Inrockuptibles: 1) Un home, de Philip Roth, 2) Sobre la bellesa, de Zadie Smith, 3) Microficcions, de Régis Jauffred i 4) Dans le café de la jeneusse perdue, de Patrick Modiano.
I el tercer motiu de festa i xerinola pel final de les tradicionals celebracions familiars és poder recuperar la intimitat del nostre ordinador, connectar-nos a Internet i tafanejar pel bloc recent estrenat de Francisco González Ledesma, gonzalezledesma.blogspot.com, una mirada global des del barri, la màgia de la literatura.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
Un altre motiu d’alegria per haver superat les santes festes de Nadal és no haver agafat un atac de ràbia incontrolada enfront les llistes dels llibres millors i més recomanables del 2007, on solen haver-hi tants oblits com mencions a amics, coneguts i col•legues d’editorial o diari. Per no ferir susceptibilitats destacarem una llista estrangera que ens ha agradat, la del setmanari francès Les Inrockuptibles: 1) Un home, de Philip Roth, 2) Sobre la bellesa, de Zadie Smith, 3) Microficcions, de Régis Jauffred i 4) Dans le café de la jeneusse perdue, de Patrick Modiano.
I el tercer motiu de festa i xerinola pel final de les tradicionals celebracions familiars és poder recuperar la intimitat del nostre ordinador, connectar-nos a Internet i tafanejar pel bloc recent estrenat de Francisco González Ledesma, gonzalezledesma.blogspot.com, una mirada global des del barri, la màgia de la literatura.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)