5/10/17

Esperpèntica realitat

Assisteixo, impàvid, a desenes de preguntes sobre el percentatge de realitat i el de ficció que hi ha a la meva darrera novel·la La casa de la frontera, el relat de cinc generacions d'una família ceretana. És com si el pedigrée literari de l'obra s'hagués de mesurar en grams de veritat contrastable, com si la lliure capacitat de l'autor per bastir una arquitectura narrativa hagués de ser controlat per algun secret Comissariat de la Realitat del qual l'opinió pública en seria testimoni i jutge a la vegada. Un comissariat que xocaria frontalment amb la Universitat Desconeguda de Roberto Bolaño (acadèmia de l'infrarealisme), per exemple, fins il·legalitzar-la o destruir-la a còpia d'enviar milers de policies a rebentar les portes i entrar a les cases dels escriptors que gosessin alterar la percepció de les coses segons les veu la majoria.
En un escriptor, l'esperpent en que s'ha convertit l'existència quotidiana ja no hauria de causar cap mena d'estupor. Les coses passen al marge de com les vol entendre l'auditori. Aquest, indolent, es limita a aplaudir o xiular els bufons que pul·lulen pel teatrí, glorificant-los o condemnant-los segons els atorguin grams de veritat assumibles. No està passant res que Guy Debord o Raoul Vaneigem no haguessin descrit. La vida és un espai de creació, i el poder s'entesta en mesurar la durabilitat opressiva de la seva dominació a través d'interrogatoris sumaríssims del Comissariat de la Realitat. És una batalla grotesca i desigual entre l'intocable i la consigna de Roberto Matta: "volarle la tapa de los sesos a la cultura oficial". En la guerra pel control del relat, tot pensament propi i editat és sospitós.