Pensant a escopir la realitat

Se'm fa estrany escoltar Miles Davis a primera hora del matí; però la urgència del text m'ha desvetllat de matinada pensant en la brutalitat de l'existència i, ni tant sols la formal incoherència rítmica de Bitches Brew que tant em va excitar de jove, m'ajuda ara a organitzar el discurs amb el raonable ordre que s'espera d'un pròleg, i em quedo atrapat en la indefinició global de la idea d'art, com el músic ho estava fins l'estiu de 1969 en el concepte de jazz. Va ser llavors, escoltant Jimi Hendrix, que va entendre que ja no hi havia cap possibilitat d'accedir a un relat cultural que expliqués el món. El dia després que el de Seattle cremés la guitarra damunt l'escenari de Woodstock, Davis va reunir un grup de joves músics (Wayne Shorter, Joe Zawinul, Chick Corea, John McLaughlin, Dave Holland, Jack Dejohnette...), els va passar alguns apunts de jazz modal, free-jazz i música indoaràbiga, i els va abocar a fer art superant les estructures harmòniques a l'ús. Així van enregistrar Bitches Brew, el disc que va capgirar les formes de la música popular del segle XX. Assaltant de manera poètica, simbòlica i mimètica la realitat, Miles Davis va aconseguir superar la fascinació que provoca el món en tot creador, i que tan sovint ens fa creure en la confortabilitat del relat tal i com ens ve donat; com una planera successió de fets.

Ara tot és definitivament evanescent. Els termes i els conceptes ja no tenen categories, les ciutats són blocs de gel a la deriva, la simplicitat de l'ordre narratiu ha desaparegut, i l'espai públic és la reserva natural on deposen els excessos de la massa.

Potser ho trobareu pretensiós tot plegat. Jo mateix ho penso sovint quan, escarxofat a la butaca de la sala d'estar i immers en el sopor dolç de l'enyorada mediocritat de la tarda que declina, em deixo vèncer pels fàcils viaranys de les trames i els personatges que mouen els fils de l'avenir quotidià. L'espai és confortable, la ginebra dona al còctel el punt just d'amargor autojustificadora, i el foc atordeix la ment fins la placidesa. Que còmode que resulta llavors interpretar el que ens passa des de la senzillesa d'un telenotícies, d'una cançó pop, d'un film d'acció, del museu d'un banc, o de qualsevol discurs estandarditzat, apte per al consum de la classe mitjana i poderosament distribuït per les xarxes socials.

I així ens deixem seduir per l'ensopiment, i després per la son. I quan obrim els ulls, ja només som simples voyeurs de l'incert espectacle de la vida. I, insensibles, seguim vagabundejant.

Però més enllà d'aquesta maresma bromosa hi ha la creació que assetja la realitat. Atorga complexitat a la superficialitat del relat oficial. En un erm de pensament únic hi aboca un discurs crític, transformador. Potser aquest sigui avui l'únic relat vàlid de la cultura. CAPS.A. n'ha construït 13 en un any d'ensulsiada; aquí els teniu: una microacció és escopir a la closca pelada de la realitat.

Desperto descol·locat, com no sabent on sóc ni què hi faig estintolat a la cadira de tisora de l'estudi. Fa estona que s'ha acabat el segon disc de Bitches Brew. La matinada en vigília m'ha doblegat. Busco una música que em desvetlli suaument: l'any 1984 Cindy Lauper va publicar la balada Time after time, que va arribar al número u de les llistes d'èxits dels EE UU, va ser nominada als Grammy, i qualificada com una de les millors balades de la dècada. Uns anys després, un Miles Davis gairebé vençut per la son, en va enregistrar una versió.

Pròleg al catàleg CAPS.A. 13/13