28/6/10

La RENFE i nosaltres que l'hem odiada tant

L’històric mal servei que la RENFE presta a Catalunya no és ni la causa ni una excusa pel creixent comportament alarmantment incívic envers les instal•lacions de la companyia de molts dels usuaris. És exclusivament en aquesta circumstància on s’inscriu el desgraciat accident de la nit de Sant Joan. Una altra cosa és actuar contra l’operadora quan maltracta els viatgers.

Estació de Ribes de Freser, desembre de 1976. Una riuada humana de muntanyencs i esquiadors envaeix les andanes esperant el tren que va a Barcelona. Quan el vell comboi d’una sola unitat s’atura a l’estació els que esperen s’adonen amb desconsol que és impossible de pujar-hi; va ple com un ou d’altres excursionistes que han pujat a Puigcerdà i la Molina. Després d’una estona de nervis, és diumenge i tothom ha de ser a casa al vespre, el tren arrenca deixant a l’andana centenars de persones.
En una via morta hi ha uns vells vagons de compartiments. La massa revoltada no s’ho pensa dues vegades i els ocupa tot i les protestes del cap d’estació, que amenaça amb avisar la Guàrdia Civil. Però el caporal de la petita caserna de la vila no està per orgues, ell només vol escoltar Carrusel Deportivo tot fent una copeta i no pas haver de mobilitzar la seva escassa dotació per desocupar el tren; o sigui que, després d’una estona d’estira i arronsa, arriba una locomotora des de Ripoll, enganxa les unitats i transporta els revoltats fins l’estació de Plaça de Catalunya, llavors un lloc sòrdid, una catacumba. Al pas per les estacions del trajecte els indignats viatgers coregen amb una sola veu: ‘RENFE mierda’. Aquest crit de protesta es va fer famós durant força hiverns a la línia dels Pirineus cada diumenge que hi havia agombolaments.
Els usuaris d’aquell diumenge estaven indignats amb el tracte de la companyia, probablement ni el transport de bestiar es feia en aquelles condicions, però ningú no va malmetre les instal•lacions, ni va esventrar els seients i, encara diria més, no n’hi havia ni un que viatgés sense bitllet. I si van creuar les vies va ser perquè, en aquells temps, no h havia cap estació amb passos subterranis.
Amb el temps, com tot el país, els trens també van canviar. Les enormes millores, sobretot a Rodalies, durant l’època de Mercè Sala, i les creixents dificultats de circulació als accessos a les grans ciutats, unides a una incipient consciència ambiental, van aportar milions d’usuaris al tren que, durant uns anys, va ser símbol de la nova modernitat del país.
Però la falta d’inversions i l’errònia política de l’alta velocitat en detriment de la xarxa,van interrompre aquell recent idil•li entre usuaris i companyia, incapaç de resoldre l‘ascendent necessitat del servei. Van començar els desastres a rodalies, que van anar creixent fins avui, la incoherència sindical en les múltiples i constants convocatòries de vaga, les avaries, les obres...i el desafecte ciutadà; amb una variant que introdueix el conflicte: l’usuari no pot prescindir del servei per dolent que sigui.
De la protesta a la insurrecció hi ha un pas, el de no fer cas a qui reclama, que és el que fa RENFE fins que el conflicte esclata. De viatjar sense bitllet a destrossar literalment i continuada les instal•lacions també hi ha un pas, el de l’incivisme, però no tots dos passos van en el mateix sentit. El viatger queixós protesta, truca a les ràdios i organitza la resistència; l’incívic destrossa, embruta i vulnera la seguretat amb el fals argument de que el servei és deficient. I, ni els trens van tan malament com per tenir aquesta actitud, ni el seu incivisme ajuda a millorar-los, al contrari, perjudica la resta de viatgers.
Els que viatgem en tren habitualment sabem que hi ha molta gent que creua les vies bo i tenint un pas soterrat al costat, però gairebé mai ningú no es veu obligat a fer-ho per les deficiències de la xarxa. Odiar la RENFE quan ens deixa tirats (toco ferro) no té res a veure amb jugar-nos la vida inconscientment.

Montserrat Tura
Tota la classe política, i en nom seu i molt especialment la Consellera de Justícia, van saber estar on i com calia des de minuts després del fatal accident. L’actitud unànime i coherent tant del govern com de l’oposició, sense ni una sola fissura en l’anàlisi tècnica i política dels tràgics fets, honora un col•lectiu que feia temps que no havia donat gaires mostres de coherència.

Freddy Arellana
El desconeixement absolut de la situació, la realitat i les lleis d’aquest país no és excusa per les acusacions fora de lloc que el Cònsol d’Equador va fer contra la Generalitat. És evident que sempre es pot millorar la seguretat, però el més urgent és augmentar el grau de civisme. La falta d’un comportament correcte va ser l’única causa de la fatal imprudència de la nit de sant Joan.