En la moderna gestió de l’actual Departament de Cultura no se si hi ha algú que, de tant en tant, s’aturi a pensar en les enormes dificultats i complicats tràngols pels que ha passat durant els escassos trenta anys d’història, des que Max Cahner s’en va fer càrrec l’any 1980. I és que, en una àrea de govern tan sensible com cultura i amb una estructura com la de la Generalitat, que s’ha anat fent ‘work in progress’, el relat polític, adminitratiu, i fins i tot humà, és, en bona mesura, una part intrínseca de la història moderna de Catalunya. Per això crida l’atenció el llibre d’Albert Manent (Premià de Dalt 1930), un dels pocs càrrecs de la casa que va sobreviure a tres consellers i mig.
La principal virtud del treball és la reivindicació, narrada i abastament argumentada, de l’obra de Max Chaner; però la defensa aferissada que Manent fa de la pervivencia de l’estructura que el conseller va engegar damunt les persones i l’avenir dels temps, es converteix en el principal escull del llibre: el relat de les èpoques de Joan Rigol, Joaquim Ferrer i Joan Guitart sóm més una autodefensa de la seva permanencia en el càrrec de Director general de Difusió Cultural, que la crònica política que aquells anys reclamen.
Jordi Pujol va trencar momentàniament la seva malfiança envers els intel•lectuals quan va proposar Cahner crear el departament de Cultura. La dualitat d’intel•lectual i home d’acció d’aquell català nat a Alemanya seduïa el candidat a president. El temps li va donar la raó. En aquell estret casalot del carrer Sant Honorat Cahner va aixecar els fonaments del que havia de ser una instància administrativa destinada al redreçament nacional des de la cultura. L’Albert Manent en va ser nomenat director general del que concernia amb l’activitat creativa. Massa per a un home sol, encara que es voltés de bons col•laboradors i que portés el prestigi del cognom.
Hi ha qui, com l’Agustí Pons, diu que el caràcter temperamental de Max Cahner, sovint no facilitava les coses, i potser va ser causa de que no continués. Jo, que vaig conèixer personalment i tractar sovint Chaner poc després, prefereixo el seu to a voltes irat quan les coses no anaven com ell previa, que no pas l’actitud tova i despreocupada d’alguns dels posteriors hostes del Palau Marc, seu central del Departament de Cutura de la Generalitat.
Poc després d’haver estat nomeat cap de prmesa del Departament de Cultura, l’any 1986, l’Albert Manent em va venir a veure al meu despatx convidant-me a dinar. Les xerrades amb ell van ser sempre molt amenes i enriquidores, tot i que era evident que la seva intenció era saber de primera ma les intencions dle conseller Joaquim Ferrer de canviar, com a mínim, tres dels directors generals, entre els quals estava ell. Finalment va aconseguir que Lluís Prenafeta, aleshores secretari de presidència, bloquegés, els canvis que Ferrer intentava fer per tal de modernitzar el sentit de cultura, que ell ja albirava que estava apartant-se a cor que vols dels criteris fundacionals de l’equip Cahner, i donar una certa sortida honrable al fracassat pacte cultural de Joan Rigol que Pujol, havent recuperat i augmentat la seva malfiança envers els intel•lectuals, mai no va voler entendre.
Va ser Joan Guitart qui va aconseguir transformar l’estructura i els objectius del departament, agilitzar-lo i, sobretot, modernitzar-lo. Va ser molt criticat pel pacte amb el ministre Semprun, tot i els avantatges que va signficar per la cultura catalana. Llavors, els temps ja havien canviat, la primera etapa de consdtrucció havia conclòs, malgrat tot, amb força èxit.
Sònia Moya
Amb ‘Gramàtica de l’equilibri’, un poemari sobre la vida en parella, ha guanyat la 46a edició del Premi de Poesia Amadeu Oller dirigit a poetes inèdits menors de 30 anys, el guardó més prestigiós dedicat als inèdits i que gairebé mai s’ha equivocat. O sigui que apunteu-vos aquest nom, perquè probablement som davant una de les veus literàries amb més futur de la literatura catalana.
Joan Manuel Tresserras
Les veus que diuen que el conseller compta els dies que li queden són ja clamor cosa que no diu gaire en favor del govern. Ara també se sap que no pensa anar a cap llista ni que li ho demanin. Feia anys que no se sabia de cap polític de govern que tingués tantes ganes de deixar-ho de ser. Ja se sap que, quan més negats, més s’aferren a la poltrona. I a Cultura n’ha passat cada un...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada